Tristament, he de confessar que encara el ploro. Nit i dia, encara el penso. En la solitud, encara l'enyoro. I és en somnis, que encara el beso.
És curiosa l'ambigüitat de la mort. Bé si són els morts els que ens abandonen, ells mai no moren en essència, sinó al contrari, nosaltres morim per a ells. Eternament romandràn en les nostres memòries, mentre que nosaltres de les seves hi desapareixerem per sempre. Una eternitat determinada pel silenci, on el paper de l'aire no és més que el d'exaltar les proclames d'auxili. Així doncs, l'oblit és assassinat.
Ell m'ha condemnat a la mort, ignorant que un dia em condemnava a la vida.
YOU ARE READING
Correu Brossa
PoetryBreus escrits que deixen constància dels meus pensaments. Abans de que pregunteu: sí, m'han trencat el cor, i fa molt mal.
