La meva primera vegada

     -Que precipitat tot plegat, quins nervis! No sé pas si estic preparada, serà la meva primera vegada. No tenia previst que anés tot tan ràpid... Hi ha tant silenci que sento un timbal retronant dins del pit, respiro tan de pressa que tinc por de marejar-me i caure de cul a terra en qualsevol moment! Quin fred que hi fa aquí! Com és que està tot tan fosc?!

     -Què ha passat? On soc? No recordo res! Em vull aixecar, però no puc, ni les cames, ni els braços em responen! Què collons m'està passant? Quin fred que hi fa aquí! Com és que està tot tan fosc?!

     -On coi és l'interruptor? Activo la llanterna del mòbil, la sala és gran i bona part queda en penombra. Al fons veig una forma allargassada, immòbil, damunt d'una mena de taula. L'instint m'empeny a marxar corrents quan sense voler toco un interruptor i tot s'il·lumina d'una llum freda i blanca i intensa, i m'aturo.

     -Sento el soroll d'una porta obrint-se, entra algú, no el veig, no sé qui és. Per sort no és a prop, però el sento respirar neguitós. Una llum feble el deixa en penombra... No m'ha agradat mai la foscor, vull cridar, però tampoc puc obrir la boca. De cop i volta tot s'il·lumina d'una llum freda i blanca i intensa, i tancaria els ulls si no fos perquè ja els tinc tancats.

     -Em costa adaptar la vista, parpellejo un parell o tres de vegades fins que finalment veig la mateixa sala de sempre, la que des del primer dia em va impressionar i de quina manera. La sala que més d'un cop i de dos, m'ha provocat malsons que m'han despertat amarada de suor i de neguit. Avui, però, no hi ha ningú més, estic sola, bé, sola no, hi és ell... Està totalment despullat!

     -Com és que puc veure-la si tinc els ulls tancats? És una noia jove i em mira insegura. Se la veu nerviosa, porta una bata blanca i es frega una i una altra vegada les mans als texans. Està al costat de la porta, al fons de la sala, tot i que no la distingeixo bé, juraria que la conec.

     -Malparits, se suposa que hauria d'estar vestit! Vaig a protestar a la Direcció... Però no, no els hi donaré el gust, no deixaré que se'n riguin de mi. Saben que és la meva primera vegada i m'han volgut fer una innocentada. Abans del que estava previst, però sí, sí que estic preparada, ho faré bé, tal com m'ho han ensenyat, amb tots els trucs i totes les tècniques de l'ofici. Qui m'ho havia de dir que acabaria aquí, quan sense saber què volia fer de la meva vida, vaig començar un cicle formatiu d'estètica i bellesa... No sé per què avui no ha pogut venir, però estaré a l'altura de la meva tutora, faré que se senti orgullosa de mi!

     -Ha canviat l'expressió, s'acosta decidida, s'atura i se'm queda mirant fixament. Em sembla que ja ho començo a entendre, és clar, per això no em puc moure. Anava en moto, no recordo res més! Quina merda tot plegat, em sentia immortal, pensava que tenia tot el temps del món, que això només els hi passava als altres, que a mi no em podria passar mai! Tot és tan estrany, què hi faig aquí si estic mort? Així doncs, la mort és això, ser-hi sense ser-hi? Què se suposa que haig de fer? On puc anar si no em puc moure o sí que em puc moure? Quantes preguntes sobre la mort quan estava viu, que encara no en sé la resposta ara que ja estic mort!

     -Ostres, i si m'estan posant a prova? Potser és una mena d'examen sorpresa sense avisar. El màster de tanatopràctica s'està acabant i la tutora em va parlar de la possibilitat de fer-me un contracte temporal i al cap de mig any fer-lo definitiu si les dues parts hi estàvem interessades. Ara pla que estic nerviosa! Segur que està mort? I si és una mena de model i de cop i volta obre els ulls i m'agafa un infart?! Però quines bestieses que em passen pel cap, crec que he vist massa pel·lícules!

     -Té la mirada una mica trista, que maca que és i que jove, com a molt té la meva edat, vint anys a tot estirar. Em sona molt la seva cara, estic segur que la conec. Sí, em sembla que ja sé qui és, i tant, és ella. Feia molts anys que no la veia, des de petit, que en separar-se els pares, amb la mare vam venir a viure a Granollers. No sé per què, però ara no recordo el seu nom, estava totalment penjat d'ella, el meu primer amor, un primer amor de primària. A hores d'ara ja no m'hauria d'importar res, però em fa vergonya que em vegi despullat... Es posa uns guants de làtex, agafa un llençol i me'l posa al damunt fins a tapar-me les espatlles.

     -Que jove que és i que guapo, tot i el color grisós de la seva pell. Em sona molt la seva cara, però no, no en vull saber res d'ell, és de les primeres coses que ens ensenyen, només la informació imprescindible, politraumatisme cranial, res de noms... Joan, mira, com el fill de la meva tutora.

     -La mare no m'explicava gaires coses de la seva feina. Jo tampoc li preguntava per què em donava mal rotllo. Quina ironia, l'altre dia em parlava del màster i de la nova aprenent, que segurament se la quedarien, que era molt eficient... Amb quina delicadesa que em pentina el cabell, és tan sensual, això que no suporto que me'l toquin. Potser massa clenxinat, no? A mi m'agrada anar ben despentinat, però és clar no hi ha manera de fer-li saber, ja m'agradaria. Ara ha agafat una esponja i l'ha impregnat d'un líquid marronós, s'acosta tant, que gairebé li puc sentir l'alè. Donaria la vida que no tinc, per fer-li un petó!

     -Ja està, no m'ha costat gaire, no tenia cap tall, ni cap hematoma a la cara. Ha quedat perfecte, sembla viu. Només falta que els meus "estimats" companys el vinguin a vestir. Ja ho sé que està totalment prohibit, però és la meva primera vegada, ningú ho ha de saber. Li faré una fotografia amb el mòbil... Aquí diu que l'han d'incinerar!