Misèria i Amor

Relat

Romeu és un xic de 20 anys, està fent primer d'universitat és callat però quan té confiança amb algú és molt xarrador i divertit, Un dia estava en la parada de metro de València, i ell anava cap a la universitat.

Ell tenia un secret que volia desvetlar però tenia por del que pensaren d'ell i no tenia suficient valor per dir-ho.

Fins que un dia va vindre un xic nou a la universitat que es diu Fèlix és un xic de 19 anys que està fent primer d'universitat, tímid i amb molta ràbia interior, Romeu no sabia que eixe xic nou seria el canvi més gran que experimentaria en la seua vida.

Ja ha passat un mes des que va vindre però encara no parla amb ningú. Els sementals de la classe sempre es clavaven amb Fèlix fins que un dia ell ja estava cansat de suportar-los no es va contindre més i va començar a cridar :

- Porcs! Si l'únic que sabeu fer és clavar-se amb la gent, això sabeu per que ho feu... jo vos ho dic perquè no vos volen com sou i ho feu per cridar l'atenció i sols aneu a pels que vosaltres vegeu dèbils. A que sí, covards? – agafant una cadira i llançant-li-la mentre ells corren – Va, correu, correu! Que perdeu el tren a la plorera!

Al canvi de classe Romeu va buscar a Fèlix perquè després de l'espectacle que ha fet a classe pensava que necessitaria algú amb qui parlar, perquè la cara que ha vist hui Romeu de Fèlix és un poc preocupant.

- Ací estàs, Fèlix, t'estava buscant !- Li diu amb fermesa mentre corre cap a ell.

- Per què vens amb mi? Ara tots pensen que estic boig- li contesta desconcertat.

- M'ha paregut molt valent per la teua part el que has fet, ningú mai havia fet córrer tant a eixos merdes ni en el futbol, i quan li has tirat eixa cadira al pit, brutal ! Quan t'he n'has anat corrent tots han començat a cridar i a fer palmes. Eres una persona de deu i el que has fet és el correcte, tranquil – va dir reconfortat.

- Wow! No pensava que eixos eren tan dolents, em pensava que sols m'ho feien a mi - Emocionat a punt de plorar.

- Si vols aquesta vesprada podem quedar per anar a sopar, ja que es divendres -il·lusionat i amb ganes que ells compartisquen el mateix secret...

- D'acord, conec un lloc molt bo prop de la universitat- digué emocionat per haver fet un amic.

- Doncs a les set a la porta de la universitat?-

Ja son les set i Fèlix està arribant, Romeu ja estava allí des de feia una estona

- Hola,fa molta estona que estàs ací, Romeu?- Preguntà Fèlix, de lluny.

- No, sols dos minuts, He vingut amb el cotxe- Contestà Romeu amb picardia.

- Anem el restaurant està a dos minuts-

Ja en el restaurant asseguts i presos nota comencen a menjar i a xarrar per a conèixer-se més, ja que no fa ni 24 hores que començaren a parlar.

- Fèlix, em podries donar el teu numero de telèfon?-

- Clar! Apunta, 453 687 999, ja està-

- Perdona, ha sigut inconscientment, es que quan ens hem tocat les mans t'he mirat i estaves roig i he pensat que...- Para interromput per Fèlix.

- No em demanes perdó, m'ha agradat això és el que importa i estaria dispost a repetir quan tu vulgues- l'interromp- tin cura quan tornes a casa.

Fèlix baixa del cotxe i entra a l'edifici mentre Romeu es pregunta què acaba de passar. - El meu estimat m'acaba de fer una indirecta d'ací a Cancún -va pensar. Al dia següent Romeu li pregunta a Fèlix si vol quedar per a pegar un passeig pel curs del riu Túria, Fèlix, evidentment li diu que si (perquè després del que li va dir ahir per la nit...)