Cartes a ningú (Català)

Carta 1

18 de juliol de 2021

Hola,

Bon dia, bon migdia o bona nit el que funcioni millor quan ho estiguis llegint.

He decidit escriure cartes com a una espècie de diari per alliberar-me. Això ha sorgit a causa de la meva necessitat d'explicar els meus problemes i anècdotes. 

Soc una noia de 16 anys que és poc sociable. M'agrada llegir, l'anime (encara que no sé si em puc considerar del tot otaku), soc potterhead, fan de Percy Jackson, enamorada del shipp solangelo (de Percy Jackson), fujoshi, friqui...

El primer que et vull explicar estimat lector és sobre els meus atacs. No sé què són ni si es poden considerar atacs, però és el nom que jo els hi dono. Són moments on m'agafa per recordar totes les coses dolentes i que no m'agraden. Aniràs descobrint alguns dels motius dels meus atacs en cartes següents possiblement, però et deixo alguns exemples.

Sento que la meva germana 5 anys més petita que jo és molt més madura, responsable i que fa les coses millor que jo. Un altre motiu és els meus companys de classe, no em fan bulling, però no em tracten de la millor manera, encara que jo a ells tampoc. A vegades no m'agrada molt el meu cos, sé que té les seves qualitats, però no m'agrada tenir tanta panxa i la meva àvia no ajuda molt. Tinc un temperament una mica fort de manera que acostumo a tenir baralles amb la meva família. Sento que la gent del meu voltant no em compren sovint. I m'agrada estar sola, però no sentir-me sola i això a vegades m'ha passat fins i tot estant envoltada de gent.

Tornant a la qüestió dels "atacs". En tinc de diferents graus, més forts més fluixos. En total de realment forts n'he tingut dos en el juny, a vans m'havien donat potser 3 de forts i uns quants tirant a bastants de lleus.

Recordo clarament els motius d'aquests dos més forts, el primer va passar l'última setmana de curs. Era setmana de presentacions de projecte de recerca (de 4t ESO) i si no et tocava presentar no havies d'anar.

Jo estava cansada, no havia dormit bé, els hi vaig dir als meus pares, però no em van fer molt de cas. Més endavant a mitja tarda el meu pare em va demanar que sortís amb ell a recollir la meva germana i jo li vaig dir que no. Ens vam barallar, i a vans d'aclarir res em va dir que fes el que volgués, que em quedes si volia i se'n va anar emprenyat. Llavors vaig explotar, era un atac considerablement fort, no m'agafaven així des de feia una mica de temps. Vaig estar parlant amb dues amigues l'Iana i la Carl. Em vaig tranquil·litzar per sort i va passar.

El següent atac el recordo encara millor. Va passar 2 setmanes després de sant Joan. Havia dormit poc i tornava a estar cansada. Jo quan estic cansada em trobo més sensible i emocional. Em vaig despertar a les 12 del migdia, va ser el primer error. Després a mitja tarda va ser el següent, mirar amb cara de cansada al meu pare quan em va demanar que guardes la roba. Em va dir que no li agradava que fes aquella cara, que en ella veia la mirada d'una persona que havia perdut les ganes de viure i que (cito textualment) - quan la veig no puc evitar pensar que tinc una filla de 16 anys que ja ha perdut les ganes de viure, només et falta deixar de menjar i moriries -.  No vaig poder evitar pensar que potser té raó, i a vegades encara ho penso. No trobo cap motiu pel qual segui vivint que no sigui no voler que les persones que m'estimen no pateixin. Aquí encara no em va agafar l'atac.

En arribar l'hora de sopar vaig baixar a parar taula, però em van dir que en pijama no encara que fossin les 22. Ho vaig fer, a mala gana, però ho vaig fer. Després ma mare em va dir que no em tornes a despertar a les 12, jo li vaig dir que d'acord que em quedava clar, però m'ho seguia repetint. Llavors va i treu el tema de què haig de fer coses, que haig de complir els meus objectius de l'estiu (posats per ella). Altra vegada li dic que d'acord que em posaré les piles, però segueix taladrant amb el tema. Acabem barallant-nos a crits amb la meva germana i el meu pare mirant-nos d'espectadors.

Paro la baralla aixecant-me i posant-me a desparar taula. Quan pujo a dutxar-me a vans d'anar ha dormir m'agafa l'atac.  Aquest torna a ser fort, quan estic nerviosa em mossego les ungles o m'arrenco pell morta de les mans i quan tinc un atac passa igual. Em mossego el dors de la mà per calmar-me, però si ho aconseguia, al cap de poc tornava, una mica més dèbil, però sempre acabava tornat. En comptes de recórrer a l'Iana com faig normalment recorro a un amic company de classe l'Im amb qui últimament havia agafat més confiança. Em vaig aconseguir calmar al final, però va costar.

Avui he començat a pensar que potser alguna de les meves inseguretats són causades per la meva àvia, però crec que és més com una excusa interna per a culpar algú. Encara que potser de la meva inseguretat amb la panxa és una mica culpable.

Gràcies per escoltar-me, encara que sigui llegint. Se'm dona millor escriure que parlar amb persona. Més igual si continues llegint les meves cartes. Però si ho fas m'agradaria una senyal de vida per saber que algú m'ha llegit, ja que jo continuaré escrivint. No seguiré cap patró regular a l'hora de publicar noves cartes aviso.

Lena

P.D: Com ja he dit tots els nomes tenen una part de veritat, però no són com jo els hi dic, són pseudònims creats a partir dels seus noms.