I si et digués que no sé què he de dir?
Si et digués que les paraules se'm fan un nus a la gola quan ets davant dels meus ulls?
Amb la teva mirada, una mirada profunda que m'arriba pell endins, provoques una confusió a les meves emocions que no se m'adrecen les idees i les llàgrimes amenacen amb sortir.
Com hem arribat a aquest punt Ernest? Ho saps tu?
Jo ja he perdut la dignitat durant els anys que ha durat lo nostre, i dic "ha durat" perquè veig el fi aquí, ara, com un abisme que em fa tremolar les cames, que si no em llenço avui fent un gran esforç, un gran salt, no sé si seré capaç de llençar-me algun dia. I m'ofego Ernest, sento que em prens l'aire en cada minut que sóc al teu costat. Tu t'has acostumat a aquest dia a dia, a aquesta teranyina que hem traçat entre tots dos poc després d'ajuntar els nostres camins i, et puc assegurar Ernest, que no eren aquests els meus plans. Jo m'havia fet una llista per ser feliç, una de curta, senzilla, sense gaires pretensions, però d'una estocada (o de mica en mica, ja no ho sé) tu te l'has carregat com una llista de la compra que arrugues quan acabes de ficar-ho tot a les bosses per endur-t'ho cap a casa, però les meves metes no són com un paquet d'arròs o unes taronges que esborres quan ja ho has comprat, perquè no em vas donar opció a complir res del que m'havia proposat i ja has trinxat el meu paper. I jo segueixo aquí, sense saber gairebé el perquè. No veig la corda que em manté lligada a tu, però la sento Ernest, la sento escanyant-me més amb el pas del temps i no sé com afluixar-la, perquè ni la trobo!
Com hem creat aquest lligam que no suma, però resta, que no aporta i ens està destruint als dos?
M'estimes Ernest? Doncs ajuda'm! Dóna'm una empenta ara que tinc els dits dels peus ja a la vora del precipici. Alliberat tu també de mi i fes la teva pròpia llista!
Això s'ha fet tan inaguantable... Era un projecte bonic, era un projecte en comú i hem agafat diferents direccions sense pràcticament adonar-nos. No hem anat de la mà ni ens l'hem deixat anar. És un sense sentit.
Si una cosa tinc clara Ernest, és que t'estimo, però ja no m'erisses la pell quan em toques i, abans, amb una sola mirada, ja notava un nus a l'estómac que perdurava hores.
T'estimo Ernest, però sento que no hi ha cabuda per a mi en els teus plans, ja no comptes amb mi per gaudir del teu temps i, si et sóc sincera, tu, cada cop tens menys espai en els meus.
I ara, després d'escriure't tot això, no sé si tindré el valor suficient per fer-t'ho arribar o continuaré gastant les nits en vetlla i els dies en suplicis...
---------------------------------------------------------
Sí, Ernest, què t'esperaves?
M'has menyspreat. T'has confiat. Em creies incapaç de fer un pas sense tu i, ja veus... o no, perquè ja no hi sóc, no hi seré més.
M'he atrevit! Encara no sé ni com m'he atrevit!
Prendre una decisió per mi mateixa, sense la teva manipulació darrera meu, ja semblava impossible, com si jo hagués deixat de ser jo (no recordo ni quan ni com va ser) per començar a ser un apèndix teu, una branca que et va sortir i ja et començava a fer nosa i no trobaves el moment de podar-la. Doncs ja està, la branca s'ha podrit i ha caigut sense remei. No et caldrà pensar-hi més.
Ara em toca pensar en mi, pensar per mi mateixa i prendre les meves pròpies decisions (que em fa il·lusió i por a parts iguals).
A tu no crec que et costi tant viure sense mi.
Pot ser trobes a faltar descobrir la roba neta i doblegada a dins de l'armari sense haver de participar en el procés.
Pot ser trobes a faltar que els plats bruts, que acostumes a abandonar a l'aigüera, apareguin nets al seu lloc sense cap esforç per part teva.
Pot ser trobes a faltar l'escalfor que desprenc a l'hivern dins el llit.
Pot ser t'alleuja tenir més espai als prestatges del quarto de bany i no haver d'esperar que jo surti de la dutxa per poder entrar tu.
En realitat, ja no et conec.
Un dia vas deixar de ser l'Ernest que em va enamorar. T'has transformat tant, que no reconec ni l'ombra d'aquell Ernest que em mirava per veure'm, que em sentia escoltant-me, que m'acaronava sentint i fent-me sentir, que gaudia passejant al meu costat sense cap més finalitat que passejar amb mi.
No ho sé Ernest, no sé ni perquè estic pensant com et pots sentir tu si ni tan sols sé com em sento jo.
Crec que sento una buidor que em costarà omplir. Que no sé com l'ompliré. El que sí que sé és que ho faré amb la meva essència, la que vaig anar perdent pel camí que m'ha dut fins aquí, fins al meu retrobament, fins a la meva reconstrucció.
Ara tinc clar que he de retrobar aquells trossets i recol·locar cada un al lloc que no hauria d'haver abandonat mai, com jo no m'hauria d'haver perdut en l'espiral que vaig formar al teu voltant.
Només em queda demanar-te disculpes, perquè dins la meva valentia, no he trobat la suficient per a dir-t'ho a la cara i, aquest paper és l'última mostra de què la meva covardia ha estat ben alimentada al teu costat.
Ara ja pots estripar les meves paraules com vas fer amb la meva llista d'il·lusions.
Adéu Ernest.
(La teva) Clàudia
