Última Lluna

Rarament hi acostumava a passejar gent pels immensos jardins on gairebé era impossible veure'n el final. Això justificava l'acollidor silenci que et permetia escoltar la inacabable remor del mar causada per les ones al impactar contra les roques de la costa. Entre altres, aquests motius eren els que feien d'aquell lloc, un indret de tranquil·litat absoluta. Era el paratge perfecte per a reflexionar, tant en solitari com acompanyat, o passar hores i hores contemplant el Sol reflexat a l'inexplorat oceà. Tot i això, no era l'únic emplaçament en que un mateix podia meditar el moviment de l'univers envers l'ésser humà, ja que el bosc feia frontera amb la platja. És trist pensar que tant poca gent tenia la capacitat de qüestionar-se el funcionament de la vida, per aconseguir enriquir així la forma de valdre la poca de la que disposem.

A poc més d'una hora caminant, començava la serralada. La civilització es deixava de percebre com més t'anaves endinsant als boscos, que cobrien de verd fosc la carena. Una elevada pendent dificultava l'accés al poble, juntament amb un seguit d'escales, que es feien eternes, possibilitaven l'arribada a la vila, ubicada al cim del primer turó. Inicialment el que més cridava l'atenció era l'ambient tant pacífic que podies respirar dins la profunditat de l'arbreda.

El municipi tenia tot el que era imprescindible per als seus habitants, evitant així que els calgués fer desplaçaments a l'exterior freqüentment, cosa que per la majoria de veïns era complicat degut a la seva edat avançada i la complexitat del trajecte que s'havia de recórrer per arribar al nivell del mar, on es trobava la ciutat més propera. Per això molts d'ells, s'havien habituat a viure quasi tota la seva vida en el lloc on van néixer i rodejats de la mateixa gent amb qui es van criar. Generant una petita societat en estat d'aïllament parcial, impedint el desenvolupament i la evolució d'aspectes que en zones més avançades com podien ser ciutats, ja feia temps que havien implementat. No tot era desavantatges, però simplement és diferenciava de la majoria de localitats de l'època.

A primera hora del matí, el fum emergia per les xemeneies que sobresortien sobre les teulades cobertes de lloses de llicorella negra. Començava a apropar-se la calor, ja estava concloent el període de primavera. Per això la fauna salvatge es tornava a emprendre després d'una llarga absència durant el passat fredós hivern.

Un dels meus llocs preferits era el santuari, podia passar-m'hi un bon temps observant la llum que entrava per un dels enormes acolorits vitralls, cada petit soroll ressonava dins de la gran basílica fins desaparèixer recuperant la calma total. La entrada era lliure per a tothom, qui anés amb bones intencions, clar. Em costa expressar la sensació que desprenia el parsimoniós massís, però m'havia tocat viure allà, tampoc me'n planyeré.

No obstant, des de que vaig rebre el pergamí, es va capgirar la meva rutina habitual, com si alguna cosa m'hagués fet obrir els ulls.

De ben petit ja em vaig començar a interessar per temes que eren evitats en pràcticament totes les tertúlies, ningú va aconseguir mostrar fascinació per cap d'aquests assumptes.

Com a espècie intel·ligent que habita el planeta, se'ns està oferint la possibilitat d'experimentar el mecanisme de la naturalesa i poder resoldre hipòtesis que fins ara s'han mantingut en incògnit. Qui no aprofita l'oportunitat és per que no vol, o prefereix viure en la ignorància la resta dels seus dies, qui sap. Malgrat la gran ambició d'entendre el que ens envolta, és segurament una de les maneres més fàcils i ràpides de perdre el cap, o acabar desesperat sense trobar respostes vàlides que justifiquin tots els esdeveniments, que no són pocs. I si aquesta adversitat no és més que un sistema d'autoprotecció del propi univers per a mantenir ocult el verdader enginy del joc? Fent així incomprensible la totalitat de successos concebuts.

Començava a ser hora d'anar per feina, el temps, tot i ser relatiu, estava cloent la meva estança en aquest món. Vaig decidir fer-ho per jo, no tenia la necessitat d'incentivar a ningú més, ja que en intents passats havia estat una opció inútil, i cap persona té l'obligació de creure en la meva paraula. Així doncs, quin remei, quina millor companyia que jo mateix? De fet, no era res fora de l'ordinari, hi estava acostumat de feia anys, concretament fa no gaire més de 12 anys que el meu darrer germà encara vivent, em va deixar sol. Per molt tràgic que pugui semblar, havia arribat el final del llinatge familiar, jo era l'epíleg d'aquesta llarga descendència de generacions originals de l'aristocràcia antiga. Sincerament, estava convençut que no quedava res a perdre.

Les següents nits van ser dures, insomni, reflexions que no donaven enlloc i pèrdua de la gana. En definitiva, a la fi vaig tenir la intuïció de que havia arribat el dia en que em sentia preparat del tot, per una banda notava tristor de deixar enrere la meva llar, i amb ella, totes les vivències que m'havien marcat, malauradament, havia de prendre consciència que, en un tres i no res la meva història com a resident del poble estava a punt d'acabar, era l'hora de desamarrar el lligam que em subjectava poderosament al meu territori de procedència, però per altra banda, em cremava per dins l'agitació interna que m'encoratjava i alhora m'omplia d'intriga, una gran enemiga que m'apedregava de pensaments constants, ansiós de resoldre l'enigma.

El xiuxiueig de les caderneres indicaven l'inici del crepuscle, acompanyat dels primers rajos de llum que il·luminaven l'habitació d'un color carabassa intens, un cop tenia a punt el meu equipatge, vaig donar un cop d'ull per últim cop al confús pergamí que uns mesos abans havia rebut a la meva pròpia casa sense motiu, tanmateix comptava amb unes indicacions que semblaven guiar cap a un indocumentat temple en ruïnes.

Vaig iniciar el rumb cap a les llunyanies.

En el moment d'abandonar l'estret carrer que marcava el principi del bosc, un penetrant sentiment de dolença em va impedir seguir avançant. A l'instant em vaig adonar que em faltava el pas final, despedir-me.

Estava de peu mirant per últim cop tot el que deixava enrere, uns segons d'introspecció, fins que vaig saber dir adéu definitivament. Ja no podia recular.

Les jornades de travessa entre muntanyes no van ser tant dures com m'esperava, les condicions meteorològiques estaven a favor meu, amb unes nits que anunciaven la proximitat de l'estiu gràcies a les càlides temperatures que em facilitaven l'expedició. En resum, no em puc queixar pas de la sort que em va acompanyar en el transcurs de l'aventura. No temia el fet de poder patir escassetat d'aigua, ja que innombrables manantials eixien del mateix interior de la terra, una aigua cristal·lina provinent de la neu que perdurava als pics més alts.

La llibertat que tenia era total, però haver arribat fins aquell punt era senyal que havia decidit recompondre la meva vida. Vagant enmig del no res, en busca d'un desenllaç a l'injustificat misteri que m'havia captivat en els últims mesos, sense cap raó aparent. Més d'un parell de cops vaig donar per suposat que m'havia tornat boig, com si m'estigués començant a comportar d'una forma estranya, inusual. Pot ser que fos el fet de raonar diferent que la resta de la societat, sentir-me isolat o senzillament, era l'impacte de passar un llarg període sense relacionar-me amb absolutament ningú, tret de la pròpia Mare Terra.