Al caliu de la xemeneia, seguda sobre els genolls del seu avi, l’Anna escoltava les llargues històries que el vell avi li explicava… algunes certes, algunes fantàstiques, però sempre entretingudes!
El que realment més li agradava a l’Anna, eren aquells moments amb ell, notant com la gronxava amb la vella mecedora, escoltant la seva càlida veu i sabent que, aquells moment amb ell, valien més que qualsevol altra cosa.
L’avi era vellet, i n’havia viscut moltes de coses!
Que bé es sentia escoltant el que li explicava i disfrutant-lo una estona més.
No volia mai que s’acabessin aquells ratets… sempre tan units…
Ella l’enyorava molt quan anava a l’escola, però ell sempre li deia que recordés, que al arribar a casa, ell l’estaria esperant per contar-li una història nova.
Les hores a l’escola passàven llargues, no veia la manera de fer córrer les agulles del rellotge per tal que donessin l’hora de sortir i córrer ben ràpid cap a casa, on el seu avi ja tenia el berenar preparat per a tots dos i, sentat a la vella mecedora, es pegava uns copets als genolls, fent-li senya per a que s’asseguéss a sobre d’ell.
L’Anna llençava la motxilla al rebedor i corria als braços del seu avi.
Ell començava sempre amb un… “Com ha anat l’escola Anna? Tens gana per berenar?”
I així, explicant-li ella el seu dia, es menjaven l’entrepà més bo que ningú podia preparar mai!
I seguidament, quan ella acabava, li demanava una de les seves històries que tant li agradaven.
-”Som-hi doncs, deia l’avi, anem a veure de què et puc parlar avui… ja quasi saps totes les meves històries i contes, ja et fas gran i són molts anys explicant-te’n!”
A l’Anna li donava igual si alguna història o conte ja l’havia sentit, com si li volia repetir 1000 vegades! El més important per a l’Anna eren aquells moments amb l’avi, sobre els genolls, gronxant la mecedora, amb el caliu del foc…
La mare li deia que l’avi era molt vellet i que havia d’aprofitar-lo, ja que no sempre estaria amb ells… i això és el que ella feia, escoltar-lo, empapar-se de la seva veu, per tal que si mai, un dia ben lluny, l’avi ja no hi era, poder tancar els ulls i recordar-lo com si hi fos amb ell.
Un dia, al tornar de l’escola, va llençar la motxilla al rebedor i va córrer cap a la vora del foc en busca del seu avi. La mecedora era buida, l’avi no hi era, ni l’entrepà, ni el foc engegat… Què estava passant? On era l’avi?
-”Mareeeeee!! On és el meu avi? Què li ha passat res?”
La mare, va agafar l’Anna de la mà, molt suau, i la va dir que l’acompanyés.
La va portar a l’habitació de l’avi. Allí, gitat al llit i amb no massa bona cara, hi era ell, vellet, arrugadet, el seu avi… al que tant estimava…
-”Què et passa avi? Que no et trobes bé?”
-”No massa filla…” Va dir l’avi, amb un fil de veu.
-”Em sento molt cansat, perdona que avui no he tingut forces per fer-te el berenar i explicar-te històries com tots els dies…”
-”No et preocupis per mi avi, jo només vull que estiguis bé, ja en contarem un altre dia d’històries. Ara descansa, avui si vols, t’explicaré jo un conte a tu, aquí asseguda al teu costat…”
-”M’encantaria filla meva, sentir la teva veu i saber que estàs aquí amb mi, m’ajudarà a sentir-me molt millor.” “Però abans - va dir l’avi - farem un pacte tu i jo”
-”Un pacte?” - Va dir l’Anna - “quin pacte avi?”
-”Sé que ets gran Anna, i te n’adones de que jo també ho soc. Vull que em prometis que seràs forta, i que passi el que passi, mai oblidaràs els nostres moments, de contar contes, de berenar junts, de gronxar-nos vora el foc… jo no hi seré sempre Anna, ja ho saps, però necessito saber que això no serà un adéu per sempre… saps que? Una vegada el meu avi em va explicar, que si quan vas a dormir, penses molt fort amb alguna cosa, hi acabes somiant amb allò, així que el pacte que vull fer amb tu és, que quan jo ja no sigui aquí, cada nit quan vagis a dormir, pensis una estona amb mi, el teu avi, que jo, t’estaré esperant… “
L’Anna es va posar a plorar només de pensar amb tot el que l’avi li deia. Ella no volia per res del món que el seu avi marxés, però el seu cor sabia, que aquell dia hi era cada cop més a prop.
Durant aquella setmana, cada dia a l’acabar l’escola, corria a casa, llençava la motxilla al rebedor, i anava a l’habitació del seu avi. Li feia un petó dolcet i es quedava al seu costat fins l’hora d’anar a sopar.
L’Anna notava que cada dia que passava, a l’avi li costava més parlar, el notava molt cansat, però mai li van faltar forces per fer-li aquells somriures i petons que li endolçaven l’ànima… Com s'estimaven!
Una tarda, asseguda al seu costat, va notar com l’avi li agafava la mà. Ho feia suau, sense quasi poder apretar-la. L’Anna de seguida va agafar-li la mà també, amb tendresa, i va veure que els ulls de l’avi estaven molt brillants, i que una llagrimeta li queia pel costat…
-”Em sento molt cansat Anna… Necessito descansar… T’estimo moltissim, més a ningú podré mai estimar, però ara, necessito que tal com et vaig demanar, siguis forta, i que compleixis el nostre pacte… Jo, t’estaré esperant als teus somnis, cada nit, per gronxar-nos una estona més, al caliu del foc, i contar-nos com ens ha anat el dia… “
I així, acomiadant-se de l’Anna, l’avi va tancar els ulls i va fer un gran sospir… deixant volar la seva ànima als somnis de l’Anna, on cada nit es trobaven i s'abraçaven ben fort… es feien petons i es gronxaven, contant-se històries…
