AQUELL ESTIU

Feia fred tot i que era estiu, l'aigua era gelada i el meu cos no podia suportar més la fredor de l'aigua, els meus ossos es començaven a immobilitzar i em costava nedar, vaig sortir de l'aigua i em vaig tapar ràpidament amb la tovallola. Sentia una mena de picor al turmell esquerra, però no li vaig donar gaire importància. Vaig agafar les coses i les vaig deixar a la cistelleta de la bici, vaig arrencar i em vaig dirigir a casa. Quan era a la porta vaig buscar les claus però no les vaig trobar per enlloc, recordava que abans d'anar a banyar-me era a casa els avis. Merda, me les havia deixat allà, quin desastre. Vaig assentar-me al portal de casa i vaig esperar que arribessin els meus pares. Vaig tornar a nota la picor i vaig mirar-me el turmell. El tenia tot vermell amb butllofes i trossos de tentacles, m'havia picat una medusa. Vaig intentar evitar tocar-m'ho però cada cop em feia més mal, sabia que els meus pares tardarien ha arribar i la casa dels avis era massa lluny i s'estava fent fosc. Finalment vaig decidir anar a casa el meu veí, aquets dies estava sol, els seus pares havien fet un viatge i sabia quedat a càrrec nostre. Tenia la meva edat, era força guapo i l'estiu passat se'm va declarar, d'ençà aquell dia ja no parlava tant amb ell, a part de que el vaig rebutjar perquè no volia saber res de nois. Ell no va tornar a venir al poblet d'estiueig perquè els seus pares es barallaven força i es van donar un temps. Ara estan a un viatge junts, es veu que ho van acabar arreglant. Bé, vaig haver de trucar el timbre un parell de cops fins que finalment em va obrir, estava més alt i fort, però continuava amb el mateix somriure. La veritat és que abans que se'm declarés érem quasi bé com germans. Li vaig explicar tot el que m'havia passat i em va fer entrar, em va posar una mena de crema per picades de meduses i em va treure els tentacles amb un mocador de paper, finalment se'm va anar calmant la picor. Vam començar a parlar i a riure, ens vam explicar moltes coses i ens vam posar al dia, realment m'ho vaig passar genial. Quan van arribar els meus pares van dir-li si es volia quedar a sopar, però es veu que marxava a sopar amb la seva tieta. L'endemà vam quedar per donar un vol, vam menjar un gelat, vam banyar-nos, vam passejar el seu gos. Té un Golden Retriever ja està bastant vellet...

(Flaixback) Me'n recordo que quan teníem uns sis anys ens el va oferir una velleta la qual el seu gos havia tingut cadellets i els havia donat tots menys un. Al final se'l va quedar ell ja que els meus pares no em deixaven i li vam posar el nom de Tuc, perquè ens encantaven les galetes Tuc.  

Quan vam tornar a casa vam mirar una pel·lícula i vam sopar pizza. Vam passar un mes i mig de vacances. Com abans ho havíem fet, ens ho explicàvem tot, i passàvem gaire bé tot el dia junts. Ja havia oblidat el dia que se'm va declarar i pensava que ja no li devia agradar. Vaig oblidar-me de tots els problemes i vaig disfrutar realment de l'estiu.

Un dia vam anar a fer una excursió al petit bosquet que hi ha a les afores del poble i vam trobar-nos una casa de fusta, d'aquestes petitones de sobre els arbres, que estava abandonada. No ens ho vam pensar dues vegades i la vam començar a restaurar, era el nostre habitatge, passàvem hores i hores a aquella casa, hi vam portar un sofà i fins i tot una tele que ja no fèiem servir a casa. Uns metres més enllà de la caseta hi havia un estany ben gran i preciós on estava ple de animalons marins. Em feia cosa banyar-me per la por de què em podia passar però al final el Jan em va convèncer, i des d'aquell dia ens vam apoderar de l'estany també, l'aigua era cristal·lina i tenia una mena de cascada. Mai el vam ensenyar al nostres pares, era secret.

Aquell estiu em va passar volant i vam fer de tot, fins i tot ens vam fer una llista dels propòsits que ens havíem de fer, vam complir-los tots menys un.

Era dijous 29 d'agost, havíem quedat per anar a la caseta i pintar-la, sense esperar-m'ho se'm va tornar a declarar, em va dir que mai m'havia oblidat, que m'estimava, que estava enamorat. No sabia com reaccionar, estava confosa, sabia que m'agradava però no tan com per sortir amb ell o no ho sé, no ho tenia clar. Vaig acabar dient-li que jo només el veia com un simple amic, tot hi que no era del tot cert. Es va enfadar, deia que estava fart, que li encantava i que no podia rebre un no per segon cop, no suportava aquesta idea. Va agafar la bicicleta i va arrencar a corre, quan jo la vaig agafar ja era tard... Me'l vaig trobar estirat a la carretera, la bicicleta estava tota trencada, el fiat vermell se l'havia menjat de ple. No ho podia creure. Vaig plorar com mai ho havia fet.

Ha sigut la cosa més dura que m'ha passat mai i sento una culpa enorme perquè des d'aquell moment vaig saber que estava bojament enamorada d'ell, tot i que no ho volia admetre. Mai he acabat de pintar la caseta de fusta, no puc tornar-hi, em recorda a ell i em sento culpable.