No li agradaven les pel·lícules romàntiques. Ni la reina ni la princesa, i encara menys el carallot del príncep. La primera perquè només socupava de fer brillar els coberts. La segona, perquè era massa beneita per adonar-se que no decidia res. El tercer, perquè volia matar dracs i encara no sabia fer-se el llit. Així que no, ella, la noia rossa que tenia les espatlles ben rectes, va decidir seguir obrint dietaris i manuscrits i alguns estudis danatomia que corrien per la torre de Llançà.
Es deia Norma, però tothom li deia Nor. La Nor va créixer amb uns pares que lestimaven, amb un germà que volia ser músic i enrotllar-se amb les groupies de llavis vermells i mitges llarguíssimes, i amb una tieta que shavia quedat soltera per mala sort, segons deia ella. Tot i que la mala sort i la tristesa sagafen sovint de la mà. De fet, no se sap qui agafa a qui. Però la Rosita, que era tieta i soltera, estimava la Nor com a una filla. Li ensenyava secrets de cuina i secrets de vida. I un dia li va ensenyar un instrument extraordinari: una arpa.
Ben aviat, la Nor i larpa van esdevenir un tàndem peculiar. La Nor no entenia res de les notes i de les cordes, i la tieta, que havia comprat linstrument en un mercat de la plaça de Sant Eustaqui, només podia xiular melodies que ningú coneixia. Perà la Nor era tossuda, com un mitjó que busca parella, o bé era absurda com un mitjó sol, i va tocava, només a estones, allò que li deien que sonava bé.
La seva joventut estava plena de coses que sonaven bé, però a ella el so, en si mateix, no li deia res de nou. Fins que va fer aquella excursió en globus a la platja de Llançà. La platja són uns metres de terra ferma envoltats de mar i duns estanys. El pare de la Nor va voler regalar un viatge en globus a la família quan van fer 20 anys de casats. I la Nor no sen sabia avenir. Que contenta que estava aquell matí de dissabte! Se li va tornar més castany el cabell, fins i tot...
Es van enlairar amb aquells queixals de foc blau que propulsaven el globus multicolor. I van volar: els pares, la Nor i el germà guitarrista. La tieta, més prudent, es va quedar a terra ferma fent amanida de pasta i bistecs amb rovellons. Van observar que la gravetat és una llei mundana, però que els somnis poden fregar els núvols i els blaus no sacaben mai, entre el cel i un estany. A la Nor li feia basarda assolir tanta altitud i, quan va mirar cap a baix, va reconèixer el blau de la platja petita de Llançà. És dun blau cobalt, un blau que no es troba a tot arreu; és un blau impossible de pintar ni de fotografiar. Bé, es pot fotografiar, però en el moment en què ho fas, estàs robant-li la lluentor.
Aquell viatge en globus va unir la família dels Sorina -que així es deien-, però la vida no va fer cap giravolt destacable. La Nor, cada vegada més segura que el Dret i les seves extremitats només li donaven mal de cap, va escollir la Medicina. Una carrera llarga i tortuosa, amb escenes desagradables, amb globus blancs i vermells, amb desencís i esperança. Una carrera a la seva mida, articulada i, de vegades, caòtica. Als 29 anys va titular-se com a metgessa, per a glòria i honor dels Sorina. Va triar l'especialitat de traumatologia i, tot sigui dit, va tenir una clientela extensa, exigent i constant.
La jove, de tant en tant, pensava que si estudiava molt aconseguiria equivocar-se menys. I en això, per molta ciència que hi posés, no filava prim. Tothom es trenca alguna part del cos o de lànima en algun moment de la vida. Alguns ho fan sense voler, baixant unes escales. Daltres, en canvi, van directes a limpacte, senamoren quan no toca, senamoren quan no cal o senamoren tan sovint, que ja no recorden que no tocava ni calia. Però senamoren. Qui pot evitar enamorar-se?
Això mateix li va preguntar la Cinta a la Nor, un dia a la consulta. I la Nor va fer que no amb el cap, com qui sent que ve tempesta i no porta paraigua. Però, havent marxat la clienta de la consulta del carrer Firal, la Nor es va quedar mirant la targeta de visita daquella dona: Cinta Monté. Si la Monté deia que ningú pot evitar lamor, com és que ella, la metgessa rossa, no sentia res per ningú? Era de veritat una persona asèptica o asocial al cap i a la fi? Havia vist ja tant de dolor que no notava el dolor al seu pit? O potser no necessitava cap engruna ni cap flirteig per anar tirant? Com qui tira la brossa al contenidor i se sent més lleugera quan torna al seu pis de 60 metres quadrats.
