L · O · R · E :El Vil Príncep

El Vil Príncep: II Llop blanc, llop negre

II

Llop blanc, llop negre

El cel tenia una gamma de colors que anaven des del daurat, passant pel taronja i el vermell, culminant amb un color violeta, en conseqüència a la llum reflectida sobre els núvols. L'Idaka mirà al cel.

«Tant de bo fossis aquí per poder contemplar junts aquest meravellós espectacle»

Ràpidament passà d'aquell crepuscle a la nit on, aquells núvols que abans pintaven el cel de colors, tapaven la llum i la bellesa de la lluna i les estrelles. La foscor començava a inundar aquell bosc. L'únic que podia veure el jove era uns escassos metres del camí rodejat dels troncs més propers. A la llunyania només hi havia foscor.

Decidí acampar allà mateix, així que s'apropà a un dels arbres d'aquella fageda que donava seguretat, a un parell de metres del recorregut i allà mateix acampà. Va aconseguir encendre una petita foguera amb l'ajuda de la resina que sortia del mateix arbre. Estava rodejat d'una arbreda de foscor i fredor. Un silenci esgarrifós emplenava el bosc, malgrat que de tant en tant se sentia algun soroll estremidor i el crepitar de la foguera. De tant en tant, podia veure's creuar un deforme rang 1 gràcies a la claró de les flames. Unes bestioles esquifides i porugues que caminen a quatre potes amb una altura d'uns trenta centímetres aproximadament. Recoberts d'un pelatge negre com l'atzabeja, una diminuta cua. Absència d'ulls a la cara, amb dos embalums ossis que formaven les banyetes.

L'Ida es va recolzar al faig i amb l'escalfor i tranquil·litat del foc va procurar dormir.

Al cap d'un moment la fressa va cessar completament. El silenci era sufocant i a la vegada preocupant. El noi va aixecar-se veloçment. Agafà un tros de llenya de la foguera amb un dels costats encès i començà a buscar, paranoic, què estava passant. Un esbart de deformes rang 2 i un de rang 3 havien rodejat el que amb prou feines es podria anomenar campament. Va rebre un cop de desesperació sense temps per pensar com sortir d'aquella situació. El cor estava bategant amb ansietat mentre cada cop s'acostaven més. Quedà rodejat pels deformes amb el faig on havia descansat, tocant-lo per l'esquena. Començà a moure la flama per espantar-los, però no donava afecta. Un d'ells es va llençar a l'atac, però el colpejà al morro amb totes les seves forces provocant un efímer espectacle d'espurnes. Va provocar una lesió suficientment greu per a tombar-lo, malgrat això, la desgràcia l'acompanyà i acabà caient a terra. La resta de deformes es llençaren a sobre seu ferotgement. De cop, se li acudir una idea durant aquell menut instant. Ràpidament, va fer saltar les brases que quedaven de la foguera amb un cop. Les bèsties reberen una pluja de caliu a la cara provocant lleugeres cremades que els atordiren per uns instants. Tornà en si ràpidament i es va aixecar d'un salt. Va rebre un cop d'adrenalina i arrencà a córrer. Conservava la fusta amb caliu a la punta, però malgrat això, li feia massa poca llum i anava massa de pressa per a poder assimilar el que veia dos metres davant seu. De tant en tant girava el cap breument per comprovar si els deformes l'havien deixat estar, així i tot, l'únic que veia eren ombres amb ulls groguencs i al fons uns de verds que s'estaven acostant. Va acabar ensopegant altra vegada, i tot i no haver-se lesionat, havia perdut la distància que el separaven dels deformes. Les poques possibilitats que tenia de sobreviure s'havien reduït encara més havent-se allunyat de la seva única eina per defensar-se, el tros de llenya. L'havien tornat a envoltat i aquest cop el tenien ben acorralat.

«No pot ser, no puc acabar morint així. Vaig fer una promesa i l'haig de complir. No em penso rendir!»

La sang li bullia i estava injectat amb adrenalina. Així que més segur que mai va decidir que sortiria d'allà amb vida.