L · O · R · E :El Vil Príncep

El Vil Príncep: III No tot el que brilla és or

III

No tot el que brilla és or

Altra vegada s'estava fent de nit. El sol començava a amagar-se mentre que la lluna ja despuntava per l'horitzó. L'Idaka havia estat travessant camps de conreu que des de dalt de la muntanya per la qual havia passat, semblava que aquelles terres estiguessin plenes de pegats. Estava il·lusionat, per què rere tots aquells camps, sobresortia el capçal de la muralla encaputxada amb les puntes del castell. Els dos guàrdies li barraren el pas abaixant les llances lleugerament, formant una creu. Van obligar a frenar en sec a l'Ida, provocant que el cavall s'aixequés i fes un renill.

—Necessito que em deixeu passar.

—No tenim ordres de deixar passar ningú com tu, noi. Ja pots fer mitja volta i tocar el dos —digué un dels soldats—.

—Soc un missatger de les terres del sud. Tinc un missatge de vital importància pel Consell reial.

—Ja et pots inventar tot el que vulguis, que no et deixarem passar —contestà l'altre soldat—.

Efectivament, el jove s'havia inventat allò per poder entrar dins la muralla. La veritat és que no duia ni la vestimenta ni res identificatiu que promogués credibilitat. Malgrat tot, al no tenir altra opció, decidí continuar amb la mentida per què sabia del cert que si deia qui realment era, el Consell s'ocuparia d'ell.

—Escolteu-me, un grup de deformes està arrasant amb tota la part sud del regne, és imperatiu que em deixeu passar. Sabeu el que faria el Consell si dos soldats com vosaltres comprometéssiu tot el regne només per no deixar-me passar? Estic segur que ordenarien la vostra mort.

Davant la pressió que havia aportat, la poca credibilitat passà a un segon plat.

—Deixeu-lo passar, que al final rebrem tots! —intervingué un altre guàrdia que estava descansant apartat de tot allò—.

Els guàrdies, a contracor, aixecaren les llances i deixaren passar al noi. Va donar un cop d'estrep i va reprendre la marxa. Només d'ultrapassar la portalada quedà fascinat de tornar a ser a la mateixa Dreemurr. L'avinguda principal estava pavimentada, envoltada de carrerons que serpentejaven entre pilons de cases amuntegades les unes sobre les altres. Els carrers estaven plens de vida, gent movent-se amunt i avall. Sentí una dissonància cognitiva. Per una banda, sentia una petita angoixa veient tota aquella gent tan atabalada movent-se amunt i avall sense parar, però, per altra banda, sentí que havia tornat a casa. Després d'haver fet tot aquell trajecte a cavall, amb prou feines podia subjectar les regnes amb el braç mecànic. Desmuntà i agafà al cavall per la brida. Començà a caminar en busca d'algun cartell o rètol per poder trobar el Grillby's.

Un grup d'amics que estaven travessant la plaça major del districte cridaren l'atenció de l'Idaka. Estaven xerrant a crits. En una d'aquestes, un d'ells esmentà el nom de la taverna que l'Ida estava buscant. Decidí parar l'orella per esbrinar on parava aquesta cantina, i dos segons més tard, confirmaren que es dirigien cap allà. Dos carrers més amunt, entraren a un bar amb un petit cartell que hi posava el nom que estava buscant. Decidí estacar el cavall a un resguard que hi havia entre un altre edifici i el mateix establiment, on hi havia unes fustes amb un abeurador i quatre coses més. Des de l'exterior, ja se sentí un primer mos de l'enrenou que, a mesura que anava obrint la porta, s'anava escoltant més ensordidor. Allò estava ple fins dalt. Totes les taules estaven ocupades, i, a la barra amb prou feines hi cabia una sola persona més. Els cambrers anaven de bòlit zigzaguejant entre les taules. Una aroma entrecreuat entre fusta, humitat i cervesa el convidar apassar. Tot allò desprenia un ambient festiu. L'Idaka va intentar parar a un dels cambrers, però l'ignorà i amb un gest assenyalà a la barra. Així que, travessà tota la sala per acabar arribant al taulell. Entre tota aquella gent tan atapeïda no pogué veure res. Decidí intentar capficar-se entremig de tothom per poder dirigir-se al cambrer.