Epíleg: Hanschen i Ernst

Quan va arribar a Berlin, aquell abril de 1899, l'Ernst Robel no tenia res més que un nom i una adreça en mà: "Hans Rilow, Friedrichstrasse Nº 36 1r 2a". Aquestes eren totes les indicacions que tenia per tornar a trobar-se amb el que havia estat, en altres temps, el seu amic. Feia tres anys que no es veien, ni sabien res l'un de l'altre, però una carta amable que el convidava a passar uns dies a casa seva havia despertat la nostàlgia en el cor del tendre Ernst.

En Hanschen, nom amb el que tothom l'anomenava des de petit al poble, havia marxat a Berlin amb el pretext que volia veure món i que la vida del camp no feia per a ell. L'Ernst, però, era més assenyat i va decidir quedar-se i treballar per mantenir als seus pares, sense deixar mai del tot els estudis.

En baixar del tren, l'Ernst va quedar admirat de la quantitat de gent que hi havia a la capital, era ben cert que Berlin era un altre món. De seguida emprengué la marxa i, paper en mà, començà a cercar l'adreça indicada.

En Hanschen i ell havien compartit alguna cosa més que una simple amistat. En aquell poble petit, fred, gris, avorrit i conservador en molts aspectes, l'Ernst havia trobat un refugi en en Hanschen. Un noi divertit, àcid, carismàtic, amb les idees molt clares, una mica busca-raons però educat i intel·ligent.

En Hanschen era fill d'una família benestant, vivia en una gran casa, tenia una gran quantitat de llibres i sabia moltes coses. L'Ernst vivia en una granja, no gaire lluny. Era el petit de tres germans i els seus pares havien fet un gran esforç per a que ell i els seus germans poguessin estudiar en aquella escola concertada on l'Ernst va conèixer en Hanschen.

L'Ernst no es feia gaire amb la resta de companys de classe, ell mai no havia encaixat amb la resta de nois de la seva edat, se sentia més còmode amb les noies. Però amb en Hanschen era diferent. L'Ernst es meravellava amb en Hanschen i amb el seu estil de vida. I a en Hanschen li encantava que algú li fes tant de cas. Passaven moltes tardes junts, quedaven per estudiar, sortien a passejar pels boscos, s'allunyaven cap a les muntanyes del nord... A l'estiu quan feia bo es banyaven al riu. Creuaven el pont i recorrien els camps de vinyes fins arribar a l'ermita o a la font...

Els anys van anar passant i amb l'arribada de l'adolescència, a l'Ernst se li van despertar uns sentiments que no podia controlar. I entre declinacions en llatí i cantates a l'església l'Ernst se'n va adonar de que estava enamorat d'en Hanschen. Feia grans esforços per no mirar-lo quan es dutxava després de gimnàstica i procurava que no se'n adonés... Després a la nit, amb un parell de parenostres (i alguna palla) li passava el sentiment de culpa.

En Hanschen, però, era molt perspicaç i s'adonava perfectament del que passava. L'Ernst era un pèl insegur, una mica ingenu i naïf; i en Hanschen ho trobava absolutament adorable. El provocava, el portava per allà on volia i l'Ernst es tornava boig, es posava nerviós, i no sabia fer res que no fos deixar-se portar.

Un capvespre d'hivern, quan estaven asseguts a la vora d'un bancal, prop de la font, en Hanschen se li va acostar i li va fer un petó. L'Ernst no sabia com reaccionar, les veus del mossèn Kaulbach que condemnaven el pecat carnal ressonaven pel seu cap, però el desig, les ganes de sentir, de descobrir van ser més fortes i es va entregar a en Hanschen, amb tot el seu cor.

Durant molt de temps va ser el seu secret, es veien sovint, reien junts, caminaven seguint les vies del tren, compartien els vespres, els minuts, les hores... L'Ernst era feliç, i malgrat que un lleu sentiment de culpa l'acompanyava, que alguna cosa dins seu li deia que allò no estava bé, els somriures i els petons d'en Hanschen el compensaven.

Van passar els anys i es van graduar, no van deixar de veure's, però amb l'edat cadascú va anar fent la seva vida: en Hanschen va començar a estudiar intern en un col·legi de la capital, només baixava al poble els caps de setmana i per vacances. L'Ernst per la seva banda, s'havia quedat al càrrec dels seus pares, els seus germans s'havien casat i havien marxat de casa i va haver de començar a treballar per mantenir-se.

Les seves trobades eren cada cop més esporàdiques, fins que un bon dia en Hanschen va anunciar que se'n anava a viure a Berlin, i no va tornar mai més. Amb prou feines li escrivia alguna carta a la seva germana petita o al seu pare, però l'Ernst no en sabia gairebé res.

El jove Ernst va decidir que li convenia fer un cop de cap. Va conèixer una noia de Mittenwald, i s'hi va prometre. I aleshores va rebre la carta. Quan la va llegir li van venir a la ment molts records, molts sentiments que creia oblidats, però que van ressorgir amb més força que mai i li van fer entendre, amb gran tristesa, on pertanyia realment el seu cor.

Ara l'Ernst avançava entre la gent pels carrers de Berlin, observant al seu voltant, buscant el número 36 de Friedrichstrasse. Duia una vella maleta, una mica més grossa del que faria falta per només tres dies a la ciutat. L'Ernst havia pres un determini, no havia comprat cap bitllet de tornada. Sabia que aquell era un viatge sense retorn.

Havia decidit deixar-ho tot enrere, la casa, la família, la promesa, la feina... perquè havia entès que el seu lloc era al costat d'en Hanschen, i ell, a través d'una carta sincera, que l'Ernst havia llegit entre llàgrimes d'emoció, li confessava que li passava el mateix, que no volia viure sense ell.

L'Ernst va arribar fins a la porta de l'edifici, va entrar a la porteria i es va dirigir cap al primer pis. Va trucar al timbre del primer segona, estava fet un sac de nervis, suava i tremolava... Aquells instants fins que es va obrir la porta se li van fer eterns. 

De sobte va aparèixer en Hanschen, estava molt més guapo del que ell recordava. A en Hanschen, en veure'l, se li va dibuixar un gran somriure a la cara, l'Ernst va deixar la maleta a terra i plens d'emoció es van fondre en una sincera i profunda abraçada. A l'Ernst li van saltar unes quantes llàgrimes i va sentir com en Hanschen li deia:

-Benvingut a casa. T'he trobat a faltar.