L · O · R · E :El Vil Príncep

El Vil Príncep: IV Daurades llàgrimes

IV

Daurades llàgrimes

—D'acord, tornem a repassar el pla. Mentre la Gneiss i vosaltres dos distraieu als guàrdies, jo intentaré entrar a la caserna. Així podrem aconseguir uns vestits per fer-nos passar per soldats del regne i poder entrar al castell sense problemes.

—Em tornes a repetir per què és necessari això? No podríem entrar al palau directament per la força?— respongué la Gneiss a l'Idaka.

—No podem fer això. No veus que estem clarament en desavantatge?

—Shhhh!­— digué la Temmie— No veieu que ens sentiran des de dalt la muralla?

Els quatre, estaven entre unes barraques a tocar de la mateixa muralla. El sol estava ponent-se provocant un eclipsi amb aquesta. Es trobaven amagats dels guàrdies reials a punt per a executar el pla.

De cop, un escamot passà corrent. Algú estava provocant escàndol al mig dels barris baixos de la ciutat. Un altre guarda els parà cridant atabalat.

—Ei, ei! N'han aparegut dos més! Necessitem reforços!

—D'acord. —respongué un d'ells — El grup delta que se separi en dos. Un anirà cap al Macellum i l'altre cap a la plaça major. La resta seguiu-me!

Ràpidament, se separaren en tres grans grups, obeint les ordres del seu superior. Tota la guàrdia reial estava atabalada.

—És la nostra. —xiuxiuejà l'Àlex—

El mur, al qual havien de pujar, tenia quaranta metres d'altura. El jove Ida estava nerviós. No sabia què fer durant aquell moment de furor. Sabia que havia de fer alguna cosa, però no per quina començar.

La Gneiss prengué la iniciativa saltant amunt, pujant sobre unes caixes apilonades entre si, per acabar aterrant sobre la teulada d'una de les cases properes a ells. Tornà a saltar, clavant la seva llança al mur amb força. Quedà penjada com un pernil, però, amb cop de força amunt amb el braç, es posà a sobre de la seva arma. Amb un equilibri excepcional, acabà per fer un últim salt per finalment ser a dalt. Amb un obrir i tancar d'ulls, la cavaller havia pujat els quaranta metres sense massa esforç. En Beachum va repetir pas per pas el que havia fet la Gneiss. Pujà amb certa senzillesa i amb un punt d'elegància.

L'Ida, d'entrada, no es veia amb cor de fer tots aquells salts, però s'hi va veure obligat per la pressió del moment. Amb poca traça, començà a repetir els passos d'ells dos fins a les teules. Va fer un lleu sospir, agafà embranzida i saltà cap a la llança per agafar-s'hi. Mentre estava a l'aire semblava que arribaria, això no obstant, en un parpelleig començà a caure. No tingué temps de caure ni dos metres que la guilla l'agafà amb el morro, i l'estirà pel seu, ja característic, abric castany fins a poder subjectar l'arma amb les mans. Dificultosament, es posà dempeus sobre la llança. Perdent l'equilibri en certs moments, saltà per acabar arribant a dalt la muralla. La Temmie, trotant pel cel, arrencà la mateixa arma, amb ímpetu, i la retornà a la Gneiss.

—El pròxim cop et deixaré caure. — parlà la guineu intentant amagar una rialla sota la ganyota d'enuig.

—Ho sento. —contestà L'Ida enrojolat mentre es rascava la part posterior del cap. — No soc gaire hàbil.

—Va marrecs, els cinc cavallers no aguantaran gaire més fent de distracció.

Sobre la muralla no hi havia pràcticament ningú. La majoria de la guàrdia reial estava ocupant-se de l'escàndol que estaven provocant l'ordre dels cinc cavallers com a distracció. Començaren a avançar cap a la caserna més propera. El príncep, en canvi, quedà anorreat en veure el seu estimat regne des del cel. Les llàgrimes es deixaren caure sobre els seus pòmuls. Tenia el seu estimat poble sota els seus peus. L'ombra que projectava, provocava que es veiés a ell mateix abrigant amb els seus braços als estimats súbdits. Per un moment semblava que el seu abric fos una autentica capa. Un grapat de records retrospectius aparegueren a la seva ment, com si d'escenes d'obres de teatre es tractés.