L · O · R · E :El Vil Príncep

El Vil Príncep: V Licor carmesí

V

Licor Carmesí

A poques albes per canviar d'hivern a primavera, començà la recerca de l'entrellat. La galeria secreta que connectava dins el palau amb l'exterior de la muralla. L'Idaka tenia uns records difusos de tot allò. Comprenia les memòries de l'existència d'aquesta mateixa gruta, però no podia determinar amb major precisió on era, més que a una de les viles que envoltaven la capital, si és que se'n podia dir així. La gran ciutat estava envoltada de petites aglomeracions de casetes, on vivien els ramaders i camperols, els quals s'ocupaven dels pegats que tapaven aquelles terres.

Durant un parell de setmanes, l'Ida va estar voltant aquestes zones acompanyat per algú del grup per si fou necessari treure a passejar l'espasa. Fou la manera que s'ingeniaren perquè en recordés la localització.

—Com és que t'acompanya aquella guineueta tan menuda? —Un minúscul silenci d'incomoditat fou tallat ràpidament. —No em referia a la Temmie de forma despectiva, ni molt menys. De fet, és molt adorable. Però, més ben dit, no havia conegut mai ni tan sols un animal amb personalitat pròpia, capaç de parlar.

L'Alexander tenia una mirada entranyable clavada a la llar de foc. Els estels tot just començaven a fer-se notar, això no obstant, encara hi havia suficient llum perquè el cel no fos negre, sinó morat. La foguera que havien encès per reconfortar una estona, ara, fins i tot, projectava les ombres un parell de metres. Se sentia com el piular dels ocells cada vegada anavacent substituït pel cant dels grills. Estaven en una de les expedicions de reconeixement quan, de sobte, la nit els enganxà. Tot i poder demanar recer a una de les barraques, no volien ser identificats. Així doncs, decidiren fer una acampada a una petita arboreda que hi havia entre camps i praderes. La fortuna de tenir aquells conreus a la vora fou el fet de poder emplenar la panxa.

—Encara que volgués explicar-t'ho no podria. La veritat és que no recordo pràcticament res de quan era petit. El més enrere que puc anar en la meva memòria és recordant que vivia al bosc amb ella. La Temmie sempre m'ha cuidat i protegit de tot. Alguna vegada l'hi he preguntat, no ho nego, però evita donar-me alguna resposta clara, o evadeix la pregunta. Ara ja fa temps que no li demano, perquè, francament, m'ha deixat d'importar.

El príncep, mentre parava atenció al que li estava explicant, amb un bastonet remogué el caliu perquè els moniatos no es cremessin.

—Ara ja m'és indiferent tot això. És la meva guilla i punt. —aclarí l'Àlex amb una mirada perduda i una veu embafadora.

—Ah, així que tu també. —Contestà l'Idaka amb un to seré rascant la picardia. —Tu també tens el cor robat per algú, no és així?

Les galtes del jove es tintaren de roig amb un nerviosisme lleuger.

—No, no. No és això. Senzillament, li tinc molta estima per tot el que ha set. Res més que això.

Acabà de dir, amb un to de desig, mentre passava d'estar ajagut a estirat aixecant el cap per mirar el fred firmament.

»No crec que acabi trobant mai a ningú així.

Més al tard, i ja havent fet el taronja i melós mos, decidiren passar la nit a la intempèrie. Dins de tot, tampoc passava res per parar i gaudir del moment. L'Alexander, en un moment donat de la nit, tragué la guitarra mandora a passejar. L'ambient d'amistat cobria els voltants. Negre llenç. Taques de llum. Foguera crepitant. Efímeres espurnes. Suaus melodies. Acords de melancolia. Intercanvi d'històries. Vivències i llegendes. Així, mica en mica, la nit s'allunyà per donar pas al següent dia.

S'aixecaren ja cap al tard per haver estat tota la nit en vela. Concordaren en acabar el reconeixement de la vila que tenien als peus del turó, per poder tornar. Passejant entre cabanes i estables, barrejant-se entre la discreció. Tot d'una, l'Ida pateix una punxada. Un dolor agut al cap de tal magnitud que clavà els genolls a terra. L'Alexander ràpidament l'atrapà i s'ajupí.