Fortaleny era un poble de merda. No aguantava el carrer del parc, el carrer major o l'avinguda rei juan carlos I, pero era mes important el que esperava en aquell poble sense connexió en renfe. El asfaltant decadent dels anys 50 es podia sentir baix d'aquelles crocs blaves compraes en el outlet del corte ingles, fa mes de 32 anys enrere. Es podia olorar en el aire el olor a gasolina barata que ixia dels escapes de les motos de 49 trucaes que hi havien, indicant que aquell poble no podria aportar res per a una persona amb una minima ambició.
Al caminar per baix del numero 28 del carrer major, es podia sentir els 60Ghz amb els que Xenet transmitia la seua connexió a Internet, pero açò no ho podien sentir els habitants o millor dit, quan arrivaren a sentiro ja seria massa tart. Les claus d'aquella finca aparentment innocent es trobaren la tercera butxaca del pantaló Solognac i al traureles, vaig sentir una presencia.
- També va cap a dins? preguntà Juanjo
- Si, pero no em parles de vosté o no et deixaré entrar. - vaig exclamar
- No passa res, em deixes passar perfavor? Esta escala pesa molt.
- Clar, passa. Anava a dirteu, això te pinta de pesar prou, vens a treballar?
- Si, pareix que tinc a mig poble sense internet.
Anava carregat en aquella escala de 4 escalons, que pesava exactament 13 kilos, apoyantla sobre la cintura com solia fer mentre que la seua moxila estava perfectament agafada en l'esquena. Era extrany, este home solia ser molt mes xarraor de normal pero es veu que en aquest moment tenia pressa, el que no sabia ell era que no serviria de res.
Pujarem els 5 pisos sense ascensor, sofrint ambdós ja que feien 34 graus a la sombra en aquell dijous d'agost. Al pujar dalt puc vore com Juanjo esta boquejant per a agafar aire, mentre em pregunta:
- A pues, fas esport de normal? Jo estic que m'ofegue.
- Clar, ixir a caminar per la ruta del colesterol es nota.
- Em pensava jo que aniries a casa, no ací al terrat. - va dir Juanjo.
- Ei pos mira, vaig a vore que fas.
En el moment en que Juanjo es va girar per senyalar el que anava a fer, va caure desplomat al piso, atravessat per una costella humana per el coll, amb una cara de por absoluta mentres els seus ulls imploraven clemencia de forma desesperada.
- Sols necessitava que arrivares tu, eixe ordinador conte tota la informació.
Les pupiles es van dilatar en el moment en el que es va a donar conter de qui era, apretant els molars en una ultima cara de frustració. La caixa estava alta,pero aquell no era problema. Les meues vertebres es van multiplicar, mentres que la resta de ossos es van allargar de forma proporcional. Era algo desgradable li havien comentat, pero com va a ser desagradable algo que sols ella podia fer? Va fer be demostranlis a aquelles persones el signifocat de algo "desagradable".
Amb el seu destornillaor pla va obrir la caixa estanca i buscà el POE. Allí estava, amb l'etiqueta de verda que indicava alló que havia vingut a buscar el AP 91002 A. Sols havia de connectarse amb el cable en la part LAN de l'alimentador i ja tindria perfí la recompensa que buscava. El led blanc s'iluminà en el moment en el que va insertar el capçal d'aquell cable UTP blanc de 8 fils i en aquell moment em va inundar una enorme calma. Tenia el accés i la informació de tota la xarxa, ja no havia de esperar mes fins poder actuar de veres.
A partir de les 11:30 de la nit, el mon descobriria l'existencia de la uela de poch, i no l'oblidaria mai.
