La comoditat de la soledat

No és per com com he acabat.
És per veure com mica en mica, aquella petita estrella dins meu, aquell petit somriure s'ha anat apagant, lentament.

Mentiria si no et digués que  he lluitat perque no passés però altra vegada els sentiments se m han girat del revés i per més que ho he intentat ha acabat guanyant el desinterès.
El desinterés pel meu benestar, era massa lluitar per a acabar igual al cap d un mes, cada cop més, empès pel guanyar però amb sempre un final similar.

Estar sol no és dolent, és més, va bé, però estar aïllat massa temps pot acabar per destruirte per dintre, quan saps que els teus pensaments estàn guanyant als verdaders sentiments, que mica en mica están en decens i es van cremant com l'encens, fins acabar ocultant-se en les profunditats del teu subconscient. Del teu ésser.

És de ser dèbil diuen, i riuen sense saber pel que estàs passant dia a dia. Sé que no sóc el que està passant pel pitjor, però tot i així no es poden ignorar els teus problemes.
Tingués segur que no ets l'únic que en tens, però tot i així no pots menysprear el teu benestar i menys posar lo per sota del dels altres. Ho dic per experiència, una experiència de la que no me n arrepenteixo, això si, en vaig sortir malament.

I ara mateix si, estic sol , i hi estic a gust, tranquil, sense preocupacions ni raons per no estar ho, he oblidat els feliços racons. Per sort no ho he amagat sota les ampolles de Ron que per a molts acaba siguent la millor de les opcions o per altres, la única de les solucions.

Jo he amagat dintre els textos la meva tristesa, i si, amb fermesa dic que el que ara ningú li interessa passarà a ser el més escoltat quan la creui la borda, m'enfili a la cadira amb la corda i mentre el gos borda, caigui com un ninot sense corda.