El vent fuetejava les finestres que, sense acabar de desitjar-ho quedaven en un segon pla. Una sensació estranya removia l'aire, semblava que una tempesta s'acostava.
La lluna plena brillava, insultant, davant la insignificant presència d'un noi pàl·lid, molt prim, que estava arrepenjat a la barana de la diminuta terrassa de l'edifici. Era una construcció molt antiga, quasibé en ruïnes. Però després d'haver-se gastat la substanciosa herència amb drogues i putes de luxe, no tenia cap altra alterativa.
El noi restava quiet, portava molta estona allí, no semblava adonar-se del pas del temps ni del fred que li penetrava amb agressivitat cada poro de la pell, provocant així, petites contraccions dels seus músculs que feien que, cada pèl que li protegia la pell s'erigís davant la presència del fred. Els seus ulls clars ara s'havien tornat d'un color rogenc i s'havien enfosquit amb el pas del temps.
Tenia por, una por fosca que l'oprimia per dins, però era massa orgullós per deixar que se li notés.
Va aixecar lentament un braç, potser massa blanc per semblar sa i va acostar-lo a als llavis secs on prèviament hi havia col·locat un cigarret. Aquest gest sempre li havia donat confiança, era un petit segon per ell, per entrar dins seu i escapar del problema que residia al seu davant. El va encendre, i després de buidar els pulmons de la primera calada va fer una pausa.
La brillantor de la lluna havia passat a ser breument més tènue, ja no li semblava tant intimidant.
