L'Ari i la Patata

Ari

Hola, soc l'Ari. El meu cabell és ros m'encanta la roba còmoda. La roba còmoda és el millor que hi ha en aquest món i el meu gos el segon.

M'encanta el meu gos es diu patata, porta amb mi des que el vaig trobar al carrer estava molt sol igual que jo, per això vaig decidir quedar mel.

Tot i que als meus pares no els va fer gràcia vaig insistir moltíssim, però com que els meus pares passaven tant de temps discutint la meva mare va convèncer al meu pare, perquè me'l pogués quedar. No sé com ho va fer, però el fet era que l'endemà de demanar em van dir que me'l podia quedar.

El que passava era que érem molt pobres i, els diners que teníem, el meu pare els gastava en apostes. Per sort, ma mare li robava diners al meu pare perquè pogués alimentar a la Patata. Era la millor.

La patata va saltar a sobre meu i em va mirar amb aquells ulls que deien que el tregui a passejar. Vaig bufar:

— bufffff!!!!!!

Però vaig cedir. Vaig agafar la corretja i vaig sortir per la porta de casa amb la Patata.

Estava distreta perquè últimament la parella de la meva amiga semblava que visqués amb nosaltres. Sempre apareixia quan volíem fer les nostres nits de noies el divendres de pizza i coses així. Jo el detesto, perquè és molt pesat, però el respecto perquè és la parella de la meva amiga, tot i que ja els he fet algunes bromes perquè trenquin, però ells saben el que faig i mai han caigut.

Quan de cop i volta vaig tornar al món vaig veure el meu enemic (un altre dia us explicaré per què ho és). Es deia Axel i sobre de l'espatlla tenia a la seva rata calba que feia un fàstic (ufff!!!). La Patata detesta la rata més que jo. El més divertit és que tots dos tenen alopècia i semblen germans.

No sabia què fer. No volia que em veiés, però total, en algun moment m'hauria de trobar.

Vaig començar a mirar a tot arreu per veure si veia una cosa que em servís per amagar-me i, per tant, no em veiés i tingues temps de pensar en un pla, quan de cop i volta vaig veure un cotxe i vaig córrer cap allà. La Patata em va preguntar, amb la cara, què feia i jo li vaig dir:

— És l'Àxel. Està aquí ens hem d'amagar — vaig dir.

— Guau - va bordar la Patata.

Aix, que ximple era. Se m'havia oblidat que cada cop que deia el nom d'Axel la Patata bordava. Per sort l'Axel no ho va escoltar. Per si de cas li vaig tapar la boca a temps de què tornes a bordar i cridés la seva atenció i ens vam amagar darrere del cotxe.