Fictober 2023

Dia 3. Escombrar les fulles.

Tardor del 2018

En Dudley Dursley mai havia parlat amb la seva esposa de la seva família materna. Per dir la veritat, tampoc li havia parlat de la seva família paterna. Si la Dahlia pensava que ell era orfe, no ho sabia perquè mai havien tingut aquesta conversa.
Però després de 10 anys de matrimoni i de 6 com a pares aquesta situació ja era insostenible i més després dels últims fets. Sentia que tot plegat ja començava a escapar-se-l'hi de les mans, que ja no en tenia el control i això el posava summament nerviós.

Però quins eren aquests fets que el trasbalsaven tan? Què havia passat que havia pogut trencar la seva bombolla de pau i armonia?
Doncs un fet aparentment tant simple com escombrar les fulles del pati. Simple si no fos perquè la seva filla havia tingut el primer brot de màgia incontrolable.

Ell estava passant el rasclinet apilant les fulles ajudat de la seva filla. La Violet estava moooolt aburrida d'anar-les posant dins el sac de la brossa. Ella va dir que seria molt més fàcil si pogués fer màgia, així només petant els dits es faria sol. A ell li va recórrer un calfred en sentir-la, va aixecar el cap just a temps per veure com la nena feia el gest i automàticament i com per art de màgia les fulles es van posar a dins totes soles. Després les que quedaven escampades pel jardí es van arremolinar soles i també van anar dins el sac. La nena estava eufòrica mirant-se els dits i veien la feina feta. I ell estava estupefacte pensant si s'ho havia imaginat o si realment era màgia. Només hi havia una cosa que tenia clara, si era màgia, era màgia de debò, de la d'en Harry, i no un truc de mans d'il·lusionisme.

Necessitava parlar amb algú abans d'explicar-ho a la Dahlia, però feia 20 anys que no sabia res de l'únic mag que coneixia. Els mateixos anys que havia tallat tota la relació amb els seus pares, després de processar com havien tractat el seu cosí durant tota la seva infantesa i adolescència. No és que ell fos un sant, i assumia la seva part de responsabilitat, però després de moltes sessions de psicoteràpia sabia perfectament que amb una altra educació ni ell ni en Harry haurien patit ni una quarta part del que van patir. Tots dos eren victimes innocents d'adults descerebrats. Allà tothom havia patinat i molt, la seva mare, el seu pare però també els seus avis i el vell de barba blanca que ho havia permès i tolerat.

Va buscar la carta que havia guardat des d'aquell estiu on en Harry les havia rebut a centenars. En aquell moment no sabia perquè ho havia fet, ara ho tenia claríssim. Ell també n'havia volgut rebre una. Era el primer cop que no tenia el que volia, que en Harry era el centre d'atenció i tot girava al seu voltant. El primer cop que s'alteraven les coses dins el seu sistema familiar. Per primera vegada havia tingut enveja d'en Harry. Va treure la carta i la va mirar amb nostàlgia. Va mirar el remitent.

Albus Dumbledore
Director de Hogwarts
Escola de màgia i bruixeria.

De seguida i va caure. Va recordar com en Harry havia dit que havia mort assassinat. Així que el vell barbut no era una opció i per altra banda tampoc hi havia adreça. Dubtava que posant escola de Hogwarts i un segell arribés res per correu convencional.

Va intentar recordar tot el que havia enterrat 20 anys enrera. Qualsevol record, qualsevol conversa insignificant, qualsevol cosa, i es va adonar amb tristesa que no hi havia res. Que no tenia cap record mínimament vàlid amb en Harry, que mai havien tingut una conversa de més de tres minuts, que tot plegat es reduïa a un munt d'insults.

I va fer el que va jurar que no faria mai més, per primera vegada desde que va marxar va tornar a la casa de Privet Drive, 4.

Van aparcar el cotxe davant del garatge d'una casa igual que totes les altres. Li va demanar a la Dahlia que anés fins al parc de la cantonada amb la nena, mentre ell donava una volta al jardí i intentava entrar. La seva dona el va veure tant torbat que no va gosar preguntar res. Va obrir la porta del jardí i va seguir per el porxo fins a la porta de l'entrada, sense massa esperança va tocar la maneta, va cedir fàcilment i per la seva sorpresa la porta es obrir. Va pensar que no sabia de què s'havia de sorprendre, de fet feia 20 anys que ningú trepitjava ni la casa ni el jardí, i tot seguia en perfecte estat. Com si haguessin marxat el dia abans. Va entrar al menjador i els llums es van anar obrint sols. No sabia exactament què buscava o què esperava que passés, però va seguir endavant. Va pujar les escales i va anar cap a la seva habitació, tot seguia tal i com ho havia deixat. Va sortir tancant la porta, sense entendre massa bé perquè hi havia entrat. Era obvi que a la seva habitació no hi trobaria res relacionat amb el món màgic o que el pugués ajudar. Va girar cap a l'habitació d'en Harry, va agafat el pom i va suspirar, pensant en si era bona idea o no entrar. No sabia què s'hi trobaria i en certa manera sentia que estava profanant un espai que no li pertanyia.

Va tornar a suspirar i va obrir la porta, el llum estava obert, i l'habitació buida, tret de tres mobles bàsics que l'havien ocupat sempre. Un llit individual, una taula amb una cadira d'oficina i una tauleta de nit. Cap detall, cap decoració, com si en aquella habitació mai hi hagués viscut ningú. A poc a poc la cadira va anar girant.

-T'estava esperant.

- A mi? Com sabies que seria aquí?

- Màgia?

- Harryyy - va allargar el nom, donant a entendre que no estava per bromes, es va asseure al llit davant d'ell. - Com sabies que era aquí?

- Aquesta casa està protegida per la meva màgia, sento una alteració d'aquestes proteccions si algú les traspassa o intenta fer-ho. Com és que has vingut?

- D'alguna manera, t'estava buscant, o almenys estava buscant la manera de posar-me en contacte amb tu. La Violet, la meva filla... ella, bé... ella fa coses...- no sabia com continuar sense que se li fes massa grossa la situació i sense ofendre en Harry. Tenia massa per processar encara.

En Harry se'l va mirar detalladament i va veure la seva mirada de confusió, por, penediment i algun altre sentiment barrejat.

- És una bruixa, està bé, els teus pares moriran d'un infart, però ella estarà bé.

- Els meus pares... bé, suposo que són morts, no ho sé segur. Fa temps que no hi tinc contacte. Ella no els coneix, per sort.

- Vine a sopar a casa. Demà et va bé? Hem de parlar de moltes coses. Vine amb la teva parella i la nena, Violet? Has dit? Quan anys té?

- Si, la Violet te 6 anys. La Dahlia... ella no coneix res del teu món. Representa que és secret no?

- Si. Però no passa res, la família és la família. Li pots explicar tot el que creguis convenient...

En Harry va veure com se li anava esborrant el somriure que havia començat a esbossar. De cop i va caure, potser no havia estat tan bona idea convidar-lo a sopar.

- Jo... bé, vaja, pensava que era el que volies, has dit que em buscaves...

En Dudley va veure com en Harry dubtava. Se n'havia penedit d'haver-lo convidat, de tornar a tenir contacte? Seria normal que fos així, s'havia comportat com un autèntic idiota tota la seva vida. Clar que havia cambiat i que ja no era el buller de quan convivien, però tampoc li havia demanat mai perdó. En Harry no sabia com n'estava de penedit.

- Harry, jo et volia demanar perdó per el meu comportament quan vivíem junts. Vaig ser un cabró de manual. Em sap greu. Et demano disculpes molt sincerament. I sincerament, espero que no et sàpiga greu, però prefereixo que la primera vegada sigui a casa nostra. Tens fills?

- Si, tres nens i una nena.

- Vine amb la teva dona també. Ja és hora que la família es conegui.

- Home. Vindré amb el meu home i la nena. Els nens són a Hogwarts i de dona fa temps que no en tinc.

- Doncs això, vine amb ells dos. Demà a les 19h. - Li va allargar una targeta de visita.

En Harry la va agafar i va desaparetre.

En Dudley va anar a buscar la seva família. Tenia moltes coses a parlar amb la Dahlia abans del sopar de l'endemà.