El món en guerra

🦋

Va treure el cap per sobre el que quedava de mur per observar la ciutat devastada.

Després de confirmar que no hi havia ningú als voltants va córrer.

Es va aturar davant d'una porta després d'haver recorregut tot el veïnat en ruïnes corrent sense deixar que la seva imaginació es disparés amb tota mena d'escenaris horrorosos en veure l'estat de les cases dels seus veïns.

Es va parar a agafar aire, que li va cremar els pulmons encara que l'aire estava congelat, ja que tenia la sensació que només inspirava pols i records que feia temps que estaven enterrats.

Corria el 1945, un any ple de destrosses en la que amb prou feines qualsevol ciutat es mantenia en peu i allà on miraves hi havia persones morint o refugiats o gent matant a gent. La Cecania havia aconseguit entrar a Budapest esquivant tots els militars i els controls només perquè havia rebut la notícia que havia estat bombardejada. Les imatges de veure la ciutat de la seva infantesa en aquest estat l'horroritzaven.

El petit parc on va donar les seves primeres passes havia quedat reduït a cendres, el pont que havia creuat cada matí per anar a l'escola durant tants anys ara havia quedat a les profunditats del riu i els carrers plens de vida i color havien quedat grisos i destrossats. Però el pitjor va ser casa seva.

Els seus ulls es van negar de llàgrimes en veure les quatre bigues que encara s'aguantaven i alguna paret.

El panorama era horrorós.

La casa estava a l'altra banda d'una esplanada de terra que acostumava a estar coberta de gespa verda plena de flors de tots els colors que donava vida a la casa. La seva mare tenia molt bona mà amb les plantes i, encara que alguns veïns es queixaven que una dona no havia de fer jardineria, ella es posava algunes caloroses tardes d'estiu a plantar flors i cuidar la terra mentre la Cecania donava voltes per la casa amb el seu germà perseguint-li.

Li va semblar sentir l'eco de les rialles i els cants dels ocells, però van desaparèixer i va tornar a observar la casa que un dia havia tingut la façana blava, ara gris, com el cel ple de cendres i ennuvolat.

Va donar una, dues, tres i quatre passes per sobre de la terra seca fins a arribar la porta.

Llavors es va recordar de què feia allà.

I va córrer. Va llençar el que quedava de porta a terra per arribar ràpidament a l'habitació dels seus pares.

Les bigues del sostre havien caigut i es trobaven a sobre del llit i hi havia diversos forats a les parets.

Va cridar els seus pares i com no va obtenir resposta va començar a apartar els trossos de fusta i runes desesperadament.

Per sobre de les sirenes i sorolls d'avions, va distingir un dèbil "aquí".

Va aixecar el cap, expectant, i quan ho va escoltar un altra vegada, va córrer cap a la veu femenina.

Venia del menjador.

Es va moure amb urgència entre els mobles destrossats fins a arribar al menjador.

La seva mirada espantada va recórrer l'habitació i es va aturar a on un peu sortia d'una muntanya d'escombraries.

Es va agenollar i va començar a treure objectes que aclaparaven al cos que hi havia sota. Quan la cara inexpressiva del seu pare va aparèixer, es va adonar que una barra de ferro li travessava el pit.

Va intentar reanimar-lo i li van quedar les mans plenes de sang.

Li va acariciar la cara mentre les llàgrimes li rodolaven per les galtes. Va sentir que una veu a l'altra punta de l'habitació va dir amb una dèbil veu:

— Filla, no ho intentis, és mort.

Es va girar ràpidament per observar que al costat del marc de la porta que conduïa a la cuina es trobava la seva estimada mare.

Va cridar el seu nom amb eufòria i la va agafar entre els seus braços.

Es va fixar que al seu costat lleia una safata i escampats per terra trossos de tasses de porcellana, aquelles que li agradaven tant al pare. Aquell record se li va clavar al pit com un punyal. Va estar a punt de dir que la portessin a l'hospital, que no es preocupés, encara que era mentida, ja que no hi havia cap hospital ni a prop ni lluny. Amb prou feines va poder articular paraula quan la seva mare li va tallar el discurs abans que encara comencés.

— Shh, no tenim gaire temps — va assenyalar dèbilment amb el cap la immensa ferida que tenia en un costat del cos de la qual no parava de brotar sang, a més dels diversos talls que li havien provocat els trossets de porcellana. Es veia que amb els talls tan profunds no podria sobreviure — Cecania, ets tu? Necessito que siguis forta, d'acord? - Va tossir sorollosament i va agafar la cara de la seva filla entre les seves mans. Semblava que el temps s'hagués aturat — Vull que mantinguis segura a la teva família, és l'únic que ens queda, el més important. — La Cecania va assentir amb el cap i la seva mare va fer una pausa, se li acabaven les forces — Saps perquè et vam posar aquest nom? Cecania vol dir llibertat. I vull que siguis lliure, que siguis lliure d'aquesta guerra, aquesta maleïda guerra que ens ha pres tantes coses. I has de compartir aquesta llibertat, m'entens? — Llavors va notar que s'apagava i que respirava amb dificultat fins que va deixar de fer-ho.

— T'estimo Cecania. — Va dir, i li va dedicar un últim somriure.