Viva.
La seva pell antinaturalment blanca va tremolar emmalaltida per la sensació aspra que s'havia mantingut a sobre seu. El cap li donava voltes, com si una forta estrebada li hagués remogut l'estómac brutalment. Les seves extremitats es trobaven entumides pel mal; no es podia moure sense notar com si tots els músculs de la seva persona es tensessin fins al punt d'esparracar-se en pedaços.
Lou.
Un nom que retronava al seu cap amb la violència d’una tempesta un dia gris d’estiu. Un nom que omplia la seva gola d’angoixa i l’ofegava de misteri. Un nom que es mantenia a flot com la seva única memòria. Un nom. Que no coneixia.
Lou.
Més que aquesta pobra paraula, la seva ment no semblava contenir més informació. I això, l’espantava. L’espantava perquè desconeixia on es trobava - una espècie d’aiguamoll fosc i humit ple d’espècies desconegudes-, i, fins i tot pitjor, desconeixia qui era. I l’atemoria molt, molt i molt. L’aterria tant que el seu presumpte mort cor va començar a bategar amb més força que mai.
En aquell lloc es respirava un aire pesat i dens, pràcticament palpable pels palmells de la seva mà que fastiguejava els seus instints més naturals. Era un espai desassossegador i cruent que engegava els seus cinc sentits amb urgència pregant-li que abandonés aquell lloc. Amb un cop d’ull, la noia mirà el seu voltant amb temor: en les aigües brutes i pantanoses que s’estenien fins on arribava la vista, una dona d’aigua s’aixecava d’entre les ones espantant a tots els animalons que vivien al voltant.
Una dama d’increïble bellesa que posseïa una cabellera líquida i llarga que mullava el seu cos sencer i amagava la pal·lidesa de la seva pell blava. Les seves faccions perfectes s’arrugaven en una ganyota indesxifrable, i veia com les seves fosses nasals oloraven l’aire amb persistència i fervor. El seu cap girà en un cop sec cap a ella i va poder observar els seus ulls: dos orbes blancs pertorbadors que ploraven llàgrima rere llàgrima en un cicle infinit de tristesa. Un cicle infinit de ràbia.
Ràpidament, es va aixecar amb un bot i va obligar a les seves cames a córrer; el calfred d’aquella mirada la feia gemegar, plorar, patir, queixar, la desencaixava i la portava fora dels límits del que creia real, l’emmalaltia i la bilis li pujava de cop al coll amenaçant de vòmit. La feia sentir com una malalta. Sentint com la boca li bullia de la repulsió de la situació, va continuar escapant del monstre, per més que necessités deixar caure els seus genolls allà mateix i morir. Per més que el seu cos estigués rendit. Però no podia parar, havia de desaparèixer de la seva vista, havia d’allunyar-se d’aquella criatura treta del fons mateix del Caos.
Va arribar a una petita clariana apartada de les seves pors, on es va desplomar com un ninot, havent esgotat les poques forces de les que disposava. Ja estava apartada dels ulls d’aquell dimoni. Això no obstant, la sensació amarga havia retornat al seu cos i es veia tremolant com una fulla d’arbre enmig d’una ventada.
Tenia fred i calor, sensacions completament oposades monopolitzaven el seu cos i lluitaven per l’autoritat, entumint tots i cada un dels seus ja inútils músculs. Estava delirant i veia doble. La seva ment jugava amb més monstres i éssers foscos que dansaven sobre el seu cap com malsons de carn i ossos. I una olor, una dolçor sufocant que li impedia respirar normalment. Una olor. Una olor dolorosa.
En efecte, els individus manipulats per la màgia eren espècimens curiosos, subjectes de tota mena de símptomes d’allò més agitadors.
El seu cos li donava un estrany missatge; ella no havia d'estar allà, allò no era casa seva. Tenia una sensació de menyspreu cap a aquelles terres, una sensació d'incomoditat que va ser el cop final que necessitava el seu estómac per col·lapsar.
I va vomitar.
