Era l’hora de llegir. Com altres vegades, tocava un dels còmics d’aquells gals graciosos que trescaven pel món i a part de fer-te riure et descobrien altres formes de viure. Sí, ho has endevinat: el baixet i el panxarrut grandot, que era així perquè havia caigut dins una marmita plena de poció màgica.
En aquell capítol, els gals prenien part a una cursa de carros a Itàlia. Hi havia dues participants femenines, dues egípcies ben atractives. El seu aspecte físic, però, no va cridar l’atenció de na Júlia. El que va sorprendre gratament la mare va ser quan l’infant va aturar de llegir i va cridar amb alegria desbordant: “síí, les dones també som fortes!”.
Quin orgull! Tenia una mini feminista a casa! No només era que tant li fes jugar amb nens com nenes, amb nines o cotxes, bàsquet o futbol… No sols era que no l’entusiasmessin les princeses --”Mamà, no m’agraden aquestes. Només aquella que ho converteix tot en gel, i perquè té poders”-- li havia etzibat de molt menuda amb contundència.
Efectivament, hi havia esperança de construir un món millor, un paradís on a més d’haver tirat enrere el canvi climàtic amb mesures generalitzades arreu del món, i tornat una mica a aquell temps en què la quitxalla jugava envoltada d’animalons, plantes i sons de la natura, anava amb bicicleta, feia cabanes i descobria tresors amagats davall la terra, també hi havia igualtat i mai s’infravalorava el gènere femení. A veure si seria cert que les noves generacions serien capaces d’aconseguir tot això. Tot. Na Maria volia somiar aquest món encara que fos per uns instants, gràcies a aquella frase colpidora de la seva petita lluitadora.
La besàvia de na Júlia n’estaria orgullosa, ella que havia viscut en una societat on la dona era menytinguda per sistema.
