Hi ha un circ a la cantonada.
Des dels solcs de la finestra mal tancada treu el cap el soroll, el que sembla encoratjar-me a entrar cada vegada que decideixo mirar per tals esquerdes. Les línies de la carpa canvien de color i de tant en tant em veig reflectida en elles. És allà on emergeix un recurrent record.
Escolto els seus murmuris. De tant en tant trec el cap per sota de la tela, i des del buit de la graderia els observo. Ningú em veu o, almenys, no suficient per fer-me fora. Han passat anys i tot continua igual; conserven tot el material de joc, les seves petjades continuen igual de contundents i deixen el mateix rastre. Tothom porta les mateixes màscares, encara que es vegin algunes de noves. Precisament aquelles que deien odiar, i que augmentaven amb el temps. Tenien raó. Per sort, jo vaig poder treure-me-la abans que fos tard.
No canvien d'actuació. És com si cap se'n recordés del gran desastre del 22. Tots van ser espectadors d'allò, fins i tot alguns diuen haver estat soldats i en conserven bales, encara que és una llunyana llegenda. I així mateix continuen assistint. Per por o valor? Es dediquen a fer tremolar al públic sobre aquella fina corda que t'obliga a confiar en ells. Com oblidar aquells dies en què les meves tardes es basaven a comptar monedes que no tenia i arribar a temps? El qual s’aconseguia amb el sacrifici de les vides de més enllà de la carpa. I havia d’agafar el primer seient per ser sempre l’escollida, per no plorar en l'intent de ser-ho. Va arribar un moment en què vaig formar part del circ, encara que pagués per l'entrada. Em tenien trontollant i sense adonar-me'n em van obligar a tapar el meu rostre, al més pur estil venecià. Al principi va ser la màscara, i després em vaig veure lligada a un vestit color escarlata, uns guants i un barret. Les meves emocions, les meves ferides, el meu orgull i les meves penes van quedar amagats sota la pressió del guix, marcant així unes faccions inexistents, estirant la meva pell per a marcar un somriure i evaporar les llàgrimes. A poc a poc, la meva cara se me'n va anar moldejant, segons la pressió del nus de la corda que estrenyia la màscara. Un cop alliberada, deixava veure un camp de línies irregulars sobre la meva pell.
Havia de ser perfecta. Perfecta per a l'espectador i la seva ambició en la recerca de la seva felicitat momentània. Perquè aquest és l'únic temor del visitant; no quedar satisfet. Com si la responsabilitat de la felicitat aliena recaigués sobre mi. I et demanen la devolució dels diners com si tot el teu treball no fos res més que les brutícies de les cantonades. De les crispetes del sòl i dels lluminosos capritxos dels nens en els moments d'espera. I quan tu mateixa et creus que aquell tracte es el que mereixes, és on comença l’autèntica exhibició.
Estirada sobre la freda sorra, ara, em fixo en petits detalls que ni des de dalt de la corda m'havia parat a mirar, ignorant el soroll de fons. Es troben diversos guants dispars sobre una biga de fusta que conforma el circ, un parell d’aquells se'm fan familiars. Com estic massa a baix per veure-ho bé, se'm queda el dubte a la gola i tracto de distreure’m amb altres coses més properes. Veig una petita formiga que divaga per la sorra. Aquesta no continua el mateix camí format per altres formigues, sinó que recorre tot el semicercle d’actuacions per arribar a ves a saber on. Es para just davant meu i em demana ajuda. No sabia que les formigues podien parlar, o potser mai m’havia parat a escoltar-ne alguna. Sovint pensem que són prou autònomes i treballadores com per necessitar ajuda, que se sostenen entre elles i que els problemes només existeixen quan s'acaba el menjar. Però aquesta es veu més inquieta, com si la seva preocupació tan sols fos això. Abans d’explicar-me el problema, el veig; darrere d’una fusta s’amagava una llagosta marró.
Sense pensar-ho, l’agafo i surto corrents del circ. Mentre corro amb la formiga a la butxaca tractant de protegir-la, un calfred em recorre l’espina dorsal i noto com els meus peus es fan més xics, igual que les meves mans i cames. El meu cor comença a bategar cada cop més fort, com si algú el tornés a agafar; com si fos una pilota de malabars. I es que a vegades no puc evitar tenir malsons.
Bufó escarlata.
