Cròniques d'un llunàtic solitari

Primera Crònica

Quan va sortir de casa, abrigat amb la seva jaqueta blanca farcida de plomes, va poder veure com les estrelles començaven a brotar al cel acompanyades de la imponent figura de Júpiter, el planeta que orbitava la seva lluna, Europa.

Va caminar un parell de quilòmetres sota la llum del planeta gasós i la llanterna que duia a la mà. Sempre vigilant en cada pas de no trencar el gel que dominava la superfície del satèl·lit. Casa seva quedava en un racó, prop d'unes de les poques muntanyes rocoses que sobreeixien del mar de gel.

Quan, per fi, va arribar al pou, va comprovar totes i cada una de les pantalles i màquines i, després, la dessalinitzadora. Tot en ordre, com cada nit. Si mai deixés de funcionar la maquinària d'aquell pou, probablement duraria el que durés l'aigua dels dipòsits, si no era capaç d'arreglar-la abans.

Va aprofitar la tornada per fixar-se bé en el cel. A les nits, la lluna alliberava les aus nocturnes que durant el dia s'amagaven en les coves que hi havia als límits de l'oceà glaçat. Si aconseguia caçar-se una, solucionaria alguns dels seus propers àpats.

Les bèsties que poblaven el gel durant el dia eren massa grans perquè ell sol les cacés i, més encara, per menjar-se-les abans no es fes malbé la carn. Només ho intentava quan era estrictament necessari. Mentrestant, es conformava amb el que podia plantar en el seu hivernacle climatitzat i els pocs ocells que caçava les nits més productives. No com aquella nit.

Quan va arribar a casa altre cop, va agrair l'escalfor que li va brindar el seu cau i va córrer cap al llit. Aquella setmana era important dormir bé. Havia de llevar-se tant aviat com despuntés el Sol per si arribaven, a primera hora d'algun matí, els pocs comerciants que, durant les seves rutes pel Sistema Solar, encara s'atrevien a passar per Europa.

Durant l'hivern, quan Júpiter tapava el Sol i el fred feia pràcticament impossible l'extracció d'aigua per medis convencionals i la manca de llum impedia veure-s'hi en cap moment del dia i, molt menys, passejar-se tranquil·lament. Els comerciants ni hi apareixien.

En canvi, tant bon punt començava la primavera europea, el Sol començava a desfer part del glaç nou d'aquell any i els mercaders (de fet, només alguns) tornaven per vendre productes d'arreu i comprar alguna de les jaquetes fetes durant l'hivern.

No va tenir temps d'aclucar els ulls que ja es tornaven a obrir, donant pas a un nou dia en què, potser, hi hauria sort i algun nou comerciant passaria per allà.