La foscor, desig o tremolor.
Entre camada i camada, el meu destí s'escurçava.
Que n'ets d'entremaliada!
Parlo de vós, vida desitjada.
Com un enginy semblàveu perfeccionada.
Una darrera estocada.
Solitud, i amb tot això es netejaven les mans.
Per a mi foren mals de cap.
Mon pare sempre deia:
-Somriu i la vida et somriurà.
Malgrat això, jo m'havia de fer estimar.
Qui parles del passat?
Sempre algun camí fangós, hi hagués.
Un nano que semblava eixerit, ningú se'l mirava de bon xic.
Tota la vida té les seves imperfeccions,
com aquest nano tenia les seves raons.
I així els esforços queien, intentant remuntar esglaons.
I és que de a vegades de massa bones persones,
ens tornem rucs.
