Pequeños relatos

Simplement abraça'm [Català]

No sé demanar-ho, no ho sé verbalitzar. Un destig intern em crema, volent sortir a fora, però no pot. Hi ha alguna cosa que desconec que ho impedeix, que neix de mi mateixa i no sé interpretar. Jo, que crec que ho he de saber tot, no puc interpretar-ho.

No sé demanar-ho però ho sé imaginar. Puc sentir les ganes a la punta de la meva llengua, brillant als meus ulls, una picor a les puntes dels dits i un moviment que es queda a la ment. 

És contradictori. És voler però no saber com començar, com arrencar. I no saber què m'ho impedeix. No saber perquè em sento tan lluny, com si fos un repte inassolible, un cim on no hi sé arribar. No saber perquè és de les millors sensacions que he conegut però de les que més em reservo.

Potser és perquè les coses més senzilles, aquelles que tenim més integrades, aquelles que ens toquen la fibra sensible, em costen més. Potser és perquè no m'agrada mostrar debilitat i una abraçada em deixa a l'interpérie, nua, desoberta, desprotegida. 

Però a la vegada, té aquella dolçor de la mel. L'escalfor d'una abraçada, l'amor que conté, les pors que marxen per uns instants, on tot desapareix i estàs protegida.

Però no ho sé demanar. Encara que ho desitgi, no ho demanaré. 

Abraça'm. 
Fes-ho encara que no t'ho demani. Fes-ho encara que no puguis veure la lluisor dels meus ulls frisant per trobar els teus braços, els braços d'algú proper.

Abraça'm, i recorda'm que estàs aquí. Que tu també sents, i que és humà sentir, estar desprotegida a vegades.

Abraça'm i ignora tot el que et digui per esquivar l'abraçada. Fes que no ho sents, perquè no és la veritat. 

Simplement abraça'm i deixa que passi el temps. Deixa que em desfaci entre els teus braços. Deixa que el dolor surti i que la felicitat s'uneixi a l'abraçada.

Simplement abraça'm.