EL DIA QUE LA LLUNA VA CAURE

El dia que la lluna va caure era un dimarts, primer dimarts de mes. 

Ja queia la tarda. Seia al banc del porxo amb un diari vell a la mà. Rellegia les pàgines d'aquest lentament, sense deixar-se cap detall. Menjava xocolata desfeta tot i que el metge li hagués dit que no li anava bé. Tenia el gos els peus, era gran, pelut, com ell. De cop el vent va començar a bufar amb més força i els arbres del jardí van començar a ballar com si intentessin desfer-se de les seves arrels. Es va produir un canvi de temperatura gegant en pocs segons i la pressió de l'aire va augmentar. Ell ja sabia el que passaria. Exactament tot el que vindria a continuació. Va sospirar. Tants anys estudiant, estudiat aquest fenomen que començaria d'aquí a uns pocs minuts. Ja era gran, ja no podia amb tot això, ara li tocava a ella. Però era un desconegut davant seu i això el matava per dins. El gos es va moure els seus peus. Va començar a brodar sense parar. Ell li va acariciar el cap suaument i va riure. 

El cel es va tornar lluminós de cop i es va produir un soroll molt fort. La tassa de xocolata que reposava a les seves mans va sortir volant. I de cop, davant seu, la lluna va caure del cel com si estigués penjada amb un fil de cuca fent de titella cap a l'existència humana. En el moment que ho va veure va somriure, com milers de persones es pararien durant uns segons i es produiria el buit. Només silenci, un sol instant de silenci abans que comencés el caos de crits i esgarrapades. Fantàstic, com la gent hem arribat a ser tan vulnerables de dependre d'un astre sense vida. També va pensar que a veure si ella havia trobat la solució que li rondava pel cap des de fa tant de temps, tant que ja no se'n recordava de quan no tenia tot aquest coneixement. Era feliç, havia estat un home molt feliç ben mirat. 

Enmig del caos va rebre la trucada que esperava. Tenies raó li va dir. Ell va tancar els ulls. Per fi se n'havia adonat, per fi. Després de tants anys insistint perquè fes alguna cosa i no havia mogut ni un dit, no havia confiat ni una sola vegada amb les seves paraules. Només quan la lluna caigué davant dels seus ulls es va adonar que el problema podia arribar a un punt de realitat. 

Va contemplar el paisatge una vegada més, va arrugar el diari que portava entre les mans i va tornar a entrar a casa com si no hagués vist res de nou.