Adéu.

Memòries d'un covard.

Fa temps que no em trobo en aquest món. Només tenc la necessitat de fugir. Crec que prest ho faré. Se'm lleven les ganes de viure,d'exprimir com a mi m'agrada cada minut,cada segon,cada moment com si fos únic.

La veritat és,que aquest món,m'ha ensenyat a no confiar amb la gent,la gent et decepciona,la gent et falla,la gent és dolenta.

Ja no és un fet que preocupi a la humanitat,i que preocupi a algunes persones,és un fet que em preocupa a mi,ja que no puc viure en un món on estic rodejada de persones dolentes. Persones que s'aprofiten de la bona fe de la gent,ofereixes una mà i t'agafen el braç.
Ja no em serveix de res intentar ajudar,intentar ser bona persona,intentar ser bona amiga,bona filla,germana,etc.

No sé si això és una carta de despedida per avui,o per d'aquí molt,quan trobi el valor per ser capaç de dir d'una vegada adéu a aquest món cruel que m'han duit.

No sóc capaç de dir adéu. Un adéu definitiu. Però em causa més mal seguir aquí. Sofrint,dia sí,i dia també,que de cada cosa insignificant en fasi un món.

No sóc forta,sóc molt dèbil,i necessit treure forces o acabar amb aquest sofriment que tant em fa patir.

Deman perdó a totes les persones a les que he causat mal i a les que causo mal. Sobretot a mumare,que ha estat sempre alla,guiant-me pel bon camí i ensenyant-me a diferenciar entre el bé i el mal. M'ha ensenyat a ser noble i honrada, encara que això,avui en dia em dugui més problemes que ventatges. Sóc una persona sincera,i humil, però reconec que he arribat a un extrem al que no hauria d'haver arribat.
Encara així,mami,sempre has estat allà fent absolutament tot el que estava en la teva mà per ajudar-me,recolsar-me i animar-me,ets el millor que m'ha passat i el millor que em podria haver passat,que fugi d'aquest món no té res a veure amb tu,tan sols és que havia d'enfrontar això sola,i no n'he sabut.
Nomes et deman una cosa si estàs llegint això,i és que te perdonis,que no et duguis aquest record de jo,pensa que vaig lluitar,però que sóc covard,i no he sabut fer-ho millor.

T'estim moltissim,ara i sempre.

Deman perdó a les meves amigues,que encara que elles siguin un dels motius principals pels que he abandonat aquest món,han estat una de les millors coses que m'han passat. He viscut moltes experiències inolvidables.
Elles no en tenen la cupa,però elles són les que em van obrir els ulls als meus defectes,i em van fer veure més clar que no podia seguir així i que havia de canviar,però desgraciadament,no sóc capaç.
Els hi don les gràcies per què sempre han estat allà,fent-me plorar de rialles quan més ho necessitava,i donant-me consells quan creia que no ho necessitava,que després han estat les millors lliçons que he après.
Us deman perdó,si llegiu això,per no haver sabut controlar aquest fet,i haver arribat on he arribat.
Us estim molt.

És l'hora de despedir-me d'aquesta interminable carta. No pretenia acabar així,i vaig escriure això per què si era capaç de desaparèixer d'aquesta manera,volia que la gent fos conscient del que han estat per jo,i que la cupa ha estat meva per no sabre-ho controlar,no estimar-me gens,i també creure que ningú m'estimava.

Sé que la gent em deia sempre que sí,que m'estimaven,però al fons del coret,sé que res és per sempre,i les coses acaben,com ben bé he dit antes,la gent no m'estimava el que necessitava que m'estimassin,ni m'ho demostraven suficient. Alomillor si,però jo no ho vaig sabre veure.

Igual era diferent a la gent d'avui en dia,i necessitava sentir un t'estim més sovint,o una abraçada,o una simple rialla que significàs complicitat.

Igual necessitava sentir-me estimada per algú,mai vaig sabre sentir-me així.

Perdonau-me. Us deman perdó a tota la gent que llegeix o llegirà aquesta carta.

Adéu.