Primer any

La quinzena via

En Marc va baixar corrents per les escales, «ja podien ser mecàniques com a les altres andanes», va remugar dins seu. De cop es va adonar que hi havia una noia al seu costat corrents com ell, els seus peus àgils saltaven pels escalons de dos en dos.

- Tu també agafes l'exprés? -Va preguntar el Marc deixant-se l'alè.

- És clar, on vols que vagi sinó? -Va respondre la noia amb un somriure burleta mentre s'avançava en la seva curiosa cursa.- Corre més! Que perdràs el tren...

La locomotora va gemegar i el so estrident va retronar a les parets. Quan el noi va creuar les portes que donaven pas a l'andana va tenir un calfred, però no hi va donar importància. Ja hi era quasi, li quedaven pocs metres per poder arribar al tren, en canvi, la noia ja hi havia entrat, se'l va quedar mirant, entretinguda, des de la porta de l'últim vagó de passatgers.

Alhora que corria va quedar fascinat pel que veia a mà esquerra, tot de muggles esperaven el tren a l'andana del costat sense adonar-se que més enllà de la paret que hi havia al costat de la via hi havia una altra andana, ja que ells eren incapaços de veure-la a causa dels encanteris, en canvi, des de l'altra andana, on era el Marc, es podia contemplar perfectament aquell etern horitzó de vies, andanes, gent esperant als trens i trens esperant a gent. «Amb tots els cops que he estat a l'estació de Sants i no me n'havia adonat...». El tren va tornar a gemegar però aquest cop va començar a deixar una fumarola blanca per la xemeneia del vagó del maquinista, en Marc sabia que el tren estava a punt de marxar, per això va utilitzar les últimes forces que li quedaven alhora que el tren començava a caminar.

- Ja queda poc! - Cridà la noia.

Amb els ànims de la noia, en Marc va fer un esforç més i va aconseguir apropar-se a la porta, la noia es va agafar d'una de les barres del costat de la porta amb una mà i l'altra la va treure per ajudar al noi a entrar, però estaven a un peu de distància i el tren començava a accelerar, llavors la noia va dubtar, però al veure que el noi no posava cara de desistir va repenjar els peus a la part de fora del vagó sense deixar d'agafar-se de la barra, fins i tot, agafant-se més fort.

- Salta amb força cap endavant i dóna'm la mà!

El noi al principi va dubtar, però al final es va decidir i va saltar cap endavant, tot i així, per l'impuls la seva mà va passar fregant la de la noia sense poder-la agafar i quan ja estava a punt de donar-se per vençut...

- Ja et tinc! -Va dir la noia mentre l'agafava pel canell i amb els peus empenyia contra el vagó, utilitzant d'eix la barra que tenia agafada amb la mà, per entrar al tren.

La noia es va deixar anar, va deixar anar al noi i tots dos van caure al passadís. En Marc es va aixecar primer.

- Moltíssimes gràcies. -Va dir oferint la mà a la noia.- M'has salvat la pell.

- No ha estat res. -Digué acceptant la mà i aixecant-se amb l'ajuda d'en Marc. -Però per un moment pensava que no ho aconseguiries.

- Jo també. -Va respondre rient.- Encantat de conèixer-te, de fet, he tingut molta sort de conèixer-te, jo em dic Marc i tu?

-Jo? -Digué la noia amb un somriure trapella.- Jo em dic Laura.

El tren seguia el seu camí, deixant enrere l'estació tot endinsant-se en el llarg túnel.