més que jocs de nens

capítol 1

Tot era igual. Els edificis, la gent, les plantes... des de la finestra de una de les aules de l'escola del carrer central, no hi havia res d'especial. El timbre de final de la classe, la va fer tornar a ser atenta a la explicació de la mestre. Va preparà la seva motxilla i sortí del aula.

Sempre que sortia al carrer per tornar a casa, no parava de mirar al seu voltant amb l'esperança de veure alguna cosa fora de lloc, però tot era exactament igual. Les plantes nomes eren verdes, la roba (camisa i texans blancs) tothom igual, les mateixes cares, el mateix comportament...Els edificis, grans columnes grisoses amb petites finestres blanques que quasi tocaven la enorme cúpula en la que estava envolta la ciutat, cotxes negres sense rodes que seguien sempre el mateix camí, ocells mecànics amb el mateix cant trist de sempre, tot el dia. Els carrers buits de nens jugant a la pilota o a cap altra mena de lloc, en cada racó hi havia una biblioteca interactiva o llocs per estudiar, fer treballs o ensenyar alguna matèria. Ningú cantava ni ballava, no hi havia musica, tot era lluminós, modern i luxós, però cada dia era igual al anterior.

D'on merda surt un lloc tan trist com aquest, jo també m'ho pregunto a estones. Tot va començar quan els gran senyors van decidir que la musica, les arts, els jocs, els contes i tot lo relacionat amb l'entreteniment i la diversió, era un destorb en la societat per al creixement intel·lectual per als menors.la van anomenar "llei per al màxim rendiment per a la societat".

Quan la nostra protagonista va arribar a casa seva, es va posa a fer els deures, a estudiar i preparar les classes per al dia següent. Després va dinar bròquil amb patates i quan va acabar, es va a posar a veure l'únic programa de la televisió que donaven per la tarda , anomenat "Qui Sap Més". Era un programa interactiu on tota la ciutat participava des de el seu ordinador o la seva tableta, contestant las preguntes del presentador i per cada resposta correcta guanyaves 50 euros. No el va fer molt cas fins que el presentador va formular la següent pregunta: "quan temps fa que tenim la llei del màxim rendiment per a la societat?".

-164 anys, 7 mesos i 18 dies- va dir-se l'Àngela a si mateixa recordant totes les cosses que van passar els darrers anys.

Ella era l'única persona que no participava en aquest concurs, ja que els superiors no la veien qualificada per respondre tan sols a una pregunta.

-164 anys, 7 mesos i 18 dies es la resposta correcta, felicitats als guanyadors- va dir el presentador amb cara de pomes agres i va seguir dictant les 38 preguntes que encara faltaven.

Després del concurs, va llegir uns capítols de un llibre de matemàtiques avançades i es va anar a dormir per aixecar-se la matinada seguen a les 5:15.