més que jocs de nens

capítol 2

Les classes començaven a las 6 de la matinada. Era dijous, el dia mes fastigós de la setmana. Els dijous l'Àngela anava a classe comuna, i això significava anar amb companys, que segons la constitució escolar, eren mes intel·ligents i estaven més qualificats que l'Àngela.

La rutina dels dijous era així: no li farien cap pregunta l'Àngela, ningú parlaria amb l'Àngela, l'Àngela tindria menys deures que la resta i per últim, l'Àngela no podia protestar, opina, o pregunta al professorat sobre cap assumpte del temari. Si l'Alumne en qüestió, no respecta les normes, la direcció del centre es veurà obligada a expulsar a l'alumne.

Després de tot un dia sent ignorada per als companys, va tocar el timbre indicant el final de la classe.

De camí a cassa va veure uns homes vestits de negre, i això mai significava res bo. Ja que quan hi havia alguna desigualtat en el sistema sempre venien per "arreglar-ho". Però aquets, en canvi, estaven nerviosos per alguna cosa.

-Això es un camí restringit noia, torna a casa.- Li va dir un d'aquets paios a l'Àngela, amb un to de menyspreu a la veu.

Ella va fer com que obeïa, però es va amagar darrere d'un edifici prop d'allà i els va observar detingudament. De sobte tots els homes que hi avien, es van ajuntar a la porta d'uns dels edificis centrals, i de dins van sortir una mena de caixes de color sípia, i el sípia tampoc volia dir res de bo. Les caixes eren molt grans i semblaven estar plenes fins als topes, van sortir 5 caixes i de l'ultima, es va caure una cosa del interior. Va sortir del seu amagatall en direcció cap al objecte misteriós. El va agafar amb cautela, i va descobrir amb sorpresa, que aquell objecte, era un llibre.

-però, com pot ser que es portin d'amagat uns llibres, si aquets son un be comú per tots?- es va dir a si mateixa.

I com era d'esperar, es va guardar el llibre a la motxilla per llegir-lo tranquil·lament al bosc.