Jo

Ací estic...

Ací estava jo, un jove prop dels divuit anys sense fer res, per a variar. Però aquell dia era diferent, hem trobava assegut escoltant música rock i mirant el moviment de les agulles del meu rellotge mentre que a poc a poc tancava els ulls i hem sumia als meus pensaments.

Quasi major d'edat, estudiant d'institut amb bons resultats i plans de futur, una novia preciosa i, nogensmenys, ací estava jo, perdent el temps i preguntant-me el significat de ma vida. Pareixia que ho tenia tot, però jo, al meu interior, sabia que això no es el que volia, o almenys, era l'única solució que se'm va passar pel cap en aquell moment quan repassava el que deuria ser una vida feliç.

Eixa estranya sensació de sentir-se vuit i no saber si el que fas té algun sentit són coses que duia temps plantejant-me i no semblava que fora a trobar un resposta prompte. Però, per què? Com és possible que una persona normal, tranqui-la i aparentment sense problemes de cap tipus es trobara en eixa bromosa situació existencial?

Des de el inici de curs tot va convertir-se en una rutina, l'alarma del despertador sonava amb eixe to estrident que m'obligava a alçar-me del llit malhumorat, mai vaig canviar-lo, encara que no m'agradara gens era l'únic so capaç de fer que obrira els ulls quan eixia el sol. A més a més, ficava el mòbil a la tauleta d'estudi, la meua vagància era capaç de fer que l'apagara i tornara a dormir-me si l'agafava sense mourem del meu llit. Crec que només al dormir, hem sentia realment tranquil, eixe moment en que somiava amb els meus records preferits, aquells que sols viviria a mode de somni. Després de maleir el dia per arribar tancant la meu desitjada nit, d'obrir les finestres del meu dormitori i veure la suau pluja matutina típica de les meues terres, Gal.licia, canviava els meus ànims, hem ficava la meua disfressa predilecta, un somriure (que més li donarà al mon com hem trobe hui realment), i baixava les escales per a desdejunar amb la meua germana. Per una raó o altra sempre començàvem el dia discutint, si no era pel canal de televisió era per la roba que havia escollit, sempre dient que hem falta color, que sempre vaig amb tons oscurs i sense vida (a lo millor era per expressar com hem sentia... es una possibilitat), la qüestió era renyir. Després ens encaminàvem cap al col·legi, els gots de llet ja els netejaria algú, nosaltres continuàvem discutint per la mateixa tonteria durant tot el matí, arribàvem a l'escola i ens acomiadàvem amb un petó a la galta donant per finalitzada la disputa.

A classe les coses eren un poc diferent que a casa. Jo continuava amb la meua disfressa i m'agradava molt estar rodejat de tanta gent, amb tothom cridant per tot arreu no escoltava ni tan sols els meus pensaments. Era el que més m'agradava, adoptava una posició despreocupada al meu pupitre i deixava passar el temps sense prestar molta atenció, he passat els últims sis anys de ma vida sense amics i sense fer altra cosa que no fora estudiar y veure com queien les fulles dels arbres mentre els xics de la meua edat jugaven al futbol. Per aquesta raó les classes hem pareixien bastant avorrides, nogensmenys no m'interesara molt el que explicava el professor, jo adorava el col·legi, un lloc d'evasió on, no se molt bé per què, hem considerava el rei del món.

"Ring, riiiing!" La pitjor part del dia arribava amb aquesta onomatopeia que s'escoltava per tot el corredor, les classes arribaven al seu fi, hem despenia d'alguns companys amb qui compartia alguna conversació al llarg de la jornada d'estudi i tornava a eixe lloc que considerava una presó, ningú m'obligava a romandre a casa, tenia el permís de mos pares per a sortir fins que era tard però, per lo general no m'abellia. Dinava i m'anava al meu quart a estudiar, bé això és el que li deia a ma mare, només deixava passar el temps i esperar que tot passase, que s'acabara eixa estranya sensació que sentia al meu pit i no em deixava disfrutar la vida.

A poc a poc la rutina acabava amb mi, casa - col·legi i col·legi - casa. Algunes vegades passava una o dues hores a la setmana amb la meua novia per tratar de desconnectar del dia a dia, passejàvem una estona i quan no sortia més conversació i els piulets dels pardals ocupaven el nostre silenci ens despediem. (Mai sabré que és l'amor de deveres). Vaig arribar a sentir com ella m'alegrava el dia amb els seus missatges pel mòbil, però la seua frialdat quan ens trobàvem a soles hem confonia a cada cop més. Hem dius que "m'estimes", però et trobes més freda que la mort, com pot ser tant sentiment atrapat?

Els petons sense sentiment era l'únic tipus d'afecte que hem pareixia experimentar des de que, fa uns anys, va arravatar-me el cor aquella... aquella! Han passat moltes ombres desconegudes pels meus llavis amb l'esperança de tornar a trobar aquella sensació de nervis y tranquil·litat al mateix temps quan s'aproximava a mi, quan obrava la seua màgia per fer que tot l'imperfecte fora perfecte i que el temps es parara al meu rellotge. Era una sensació que esperava recuperar algun dia, i he buscat i buscat sense resultats. Pareix ser que la primera vegada que vaig donar el pas, vaig donar-lo en direcció a un precipici on encara estic caiguent. (Hui crec que tot va a canviar, estic tornant a sentir eixa sensació, nervis i tranquil·litat alhora).

Ací continue, assegut a una habitació de la casa, puc sentir l'aigua calenta als meus peus i mentre tant continue sense obrir els ulls, Linking Park canta "Castle of Glass" al meu reproductor de musica i hem venia al cap la paraula zombi, a lo millor jo no soc més que un zombi que passa pel món sense fer res, a lo millor esta es la resposta a les meues inquietuts. Qui sap?

La lectura de poemes m'havia transmès l'opinió de que al món hi ha moltes persones diferents amb distints sentiments del més variats. De tots els que he llegit a la meua curta vida, amb el que més m'identifique presenta unes línies més o menys aici:

"Encara sóc un tipus de desordre. Però crec que tots ho som.

Ningú està complet del tot. I, almenys jo, no crec que puga estar-ho.

Probablement si m'aproxime a la felicitat acabe explotant."

L'autor d'aquest fragment va ser Michael Thomas Ford, i el títol d'aquestes tres línies era "nota de suïcidi". Dos dies desprès van trobar el seu cos sense vida a casa. No sabia molt bé per què aquest era el meu fragment literari preferit però ací estava jo, un jove qualsevol, un dia qualsevol, assegut a la banyera, l'aigua calenteta encara sortia i mentre recordava aquestes últimes paraules del senyor Ford les meues forces anaven disminuint, ni tan sols podia obrir els ulls per veure l'hora que era, a més hem donava el mateix.

Hui estava tornant a sentir nervis i tranquil·litat alhora, una nova sensació que no volia que acabara mai, i no anava a acabar. La meua cançó preferida estava per l'última estrofa i l'aigua cada vegada més roja posava fi a eixe dia on la meua disfressa, el meu somriure, es tornava realitat i jo, per fi, trobava el meu lloc, fora d'aquest món.

JO 16-12-2015

M.B.R.