Llàgrimes vesades (Relat curt)

Llàgrimes vesades

Allà em trobava jo, d’espatlles mirant cap a una paret que alguna vegada havia sigut blanca, amb els braços i les palmes de les mans estirades sobre la paret, amb una fila de persones col·locades igual a mi a la mateixa paret a esquerra i dreta meves, amb darrere una colla de soldats carregats d’armaments. 

I us preguntareu ¿Que fas tu allà? Doncs bé, és una historia una mica llarga, ens remuntem a l’any 1936, un dia calorós de juny, el meu pare va morir a la guerra, i des de llavors la meva mare i jo vam anar a les afores de la ciutat, on hi havia varies persones que tenien una espècie de campament muntat on guarien els ferits de mort que en realitat devien estar morts perquè així els havien comdemnat, per tant, si alguna vegada passaven per allà els oficials instaurats a Barcelona, possiblement ens atraparien tant a vius com a moribunds, i de segur que correríem la mateixa sort que el meu difunt pare. 

 

 Acabaven de portar mes ferits, vaig sortir per veure quants eren, no gaires però si bastants, poc a poc, entre totes les dones que eren allà i amb la meva ajuda, vàrem entrar a tots els ferits agonitzants pel dolor de les seves ferides, només en faltava un, però ningú s’apropava a ell a pesar de clamar com un esbogeit demanant ajuda. Em vaig apropar poc a poc a ell, vaig poder veure que era un noi jove, molt jove, mes o menys de la meva edat, quan estava en front seu, me’l vaig mirar de cap a peus, i ell em va mirar a mi, li vaig brindar la meva mà per ajudar-lo a aixecar-se, però quan ell estava a punt d’agafar-se a mi, la veu de la meva mare em va obligar a desviar la meva mirada del noi d’ulls verds cap a ella.

 

-Joana!- em va cridar des de l’entrada de l’escola abandonada que utilitzàvem de refugi, i a la vegada, d’hospital –No t’apropis a ell, deixa’l- va dir reganyant-me.

- Mare, està ferit- la vaig avisar, pot ser des d’on era ella no el veia bé i no podia apreciar la seva camisa tacada de vermell.

- No Joana- va repetir ella -No es un dels nostres, es un d’ells- i dit això, va entrar novament cap a l’edifici.

 

¿Un dels nostres? ¿Un d’ells? Ara que em fixava, portava l’uniforme dels republicans. La meva mare s’estava referint a que ell formava part de l’exercit republicà, per tant no era català, i òbviament, era un ferit de guerra, però de l’altre bàndol. Encara i així li vaig tornar a brindar la meva ajuda, ell la va acceptar sense preàmbuls. Vaig passar el seu braç per les meves espatlles, i vàrem caminar en silenci fins a l’interior del refugi, li vaig fer tombar-se en un llit improvisat que vaig haver de fer jo, perquè dels altres no en quedaven, estaven tots ocupats. Moltes de les dones que guarien ferides, em van mirar malament pel meu acte, però no podia deixar-li morir d’aquella manera tan cruel. 

Li vaig desbotonar la camisa de color verd fosc, i vaig veure que tenia una ferida bastant profunda, li hauria de cosir, vaig agafar els estris i vaig començar a guarir-li la gran ferida del seu pit i molt propera al cor.

 

-Gracias por ayudarme- va dir amb el cap baix, ell no sabia parlar català.

-De nada- vaig dir-li sense apartar la mirada del meu treball –Si te hago daño dímelo- li vaig demanar, i ell només va assentir.

 -¿Como te llamas?- em va preguntar el noi de cabells arrissats però a la vegada curts.

-Joana ¿Y tu?- ja que ell sabia el meu nom, no estaria malament conèixer el seu, feia mesos que no conversava amb algú de la meva edat.

-Carlos- em va dir ell.

 De cop i volta es van començar a sentir crits, i tirotejos, totes les dones van començar a córrer per a amagar-se, deixant als seus malalts a la mà de Déu, vaig dubtar per uns instants si anar-me’n i deixar en Carlos allà, o quedar-me; si no li acabava de cosir, probablement, ell moriria, però si no sortia corrents a amagar-me, probablement acabarien amb mi els oficials... Però ¿Que podia haver pitjor que aquesta vida? Si em quedava, al menys podria salvar en Carlos, però si me’n anava potser m’agafarien i a sobre en Carlos moriria. Vaig decidir quedar-me i acabar de curar en Carlos.

 -¿Que haces?- va preguntar exaltat –Corre vete, te cojerán- va dir molt preocupat –Vete!- bàsicament em va cridar, però no vaig fer-li cas fins que hagués acabat.

 

Justament quan vaig deixar l’agulla sobre la tauleta petita que hi havia, vaig notar moltes mans a sobre meu, a la vegada que sentia “Alto en el nombre de la ley” Tothom allà ara estava en silenci, inclòs les víctimes agonitzants estaven callades. I sense dir res mes, vaig fer cas als funcionaris i els vaig seguir fins a on em guiaven cap al meu destí.

 

I aquí ens trobem de nou, a la paret, esperant a que arribi ja el moment, no tinc por, perquè se que si no és ara, seria en algun futur pròxim, per tant, no temo a res. De cop i volta tot passa molt lent, com fotografies al meu cap. Escolto el soroll fort dels revòlvers del homes que estan a les meves espatlles, noto un impacte fort i dolorós a la meva espatlla, i després un altre, i un altre, i un altre... Fins que sense cap tipus de força, el meu cos cau al terra. Miro per última vegada, omplo els pulmons d’aire amb dificultat per els impactes dels revòlvers, respiro per última vegada, i somric amb les porques forces que em queden pensant que ho he fet bé, que he fet el correcte, el meu cor batega per última vegada, i per fi, els meus ulls es tanquen a la vegada que veig la última imatge del Carlos corrent cap a mi vessant llàgrimes, dono l’últim sospir a la vegada que pronuncio un “Adiós”  insonor, només amb els meus llavis i els meus ulls blaus s’acaben de tancar per no tornar-se a obrir mai mes.