més que jocs de nens

capítol 8

Al dia següent al de matí, en l'escola va averi un examen sorpresa de geografia de 20 minuts amb 35 preguntes per comprovar el nivell del alumnat en aquesta matèria. l'Àngela no va poder respondre correctament a cap pregunta, ja que estava entretinguda esbrinant com funcionava aquell pen drive que es va trobar la nit anterior. Va estar tot el dia sense comunicar-se amb ningú, amb la clau encara penjant-li del coll, i la mà, la caixeta protectora amb l'aparell del dimoni dins. No es va detenir ni a sopar a la cafeteria de l'escola. Tampoc va tornar a casa. Es va dirigir directament cap a la biblioteca.

Una vegada dins, va a recepció a demana a la recepcionista una aula amb un reproductor de pen drives, però sen adona de que es la mateixa dona que quasi la enxampa l'últim cop que va estar allà. Per sort semblava que la dona no es va assabentí, i va anar cap a la seva aula, la 44-32. Una vegada dins, va tancar amb clau per dintre i va engegar el canó...

A la paret es va veure el reflex de la llum del canó que mostrava el contingut del pen drive. Només hi havia un document, un documental de fa més de 100 anys. "hola, bon dia, el meu nom es Enric i aquest documental tracta sobre la llei de màxim rendiment per a la societat..." va començar a parlar, un home d'uns 30 o 35 anys amb rova de colors i amb un aspecte preocupant. Semblava que no dormia des de feia dies, i tenia una cara molt prima.

L'Enric va començar amb unes diapositives de fa 175 anys, on es podien veure a nens fent tota mena d'activitats estranyes com saltar en una peça de malla elàstica, o dintre de sacs, o saltant uns sobre els altres... però els colors, quants colors, i els nens amb un ampli somriure d'orella a orella. L'Àngela no va poder evitar somriure per aquell espectacle policromat.

A les hores, les imatges van canviar, a tot gris i un vídeo d'una conferencia de l'estat, el dia que van proposar la nova llei. Al vídeo es veu clara ment com assassinen als de la conferencia amb un revòlver i acte seguit la llei queda aprovada. Després, aparegué en les imatges un documental de la comunicació al poble la nova llei, les obres, tancament de parcs, expulsió dels circs, els cinemes, les sales de jocs..., la renovació de la constitució, el tancament de la ciutat, la roba blanca, la prohibició de mascotes, la reconstrucció del zoològic, la desforestació del bosc... Tot el que havia passat des de l'aprovació de la llei fins als nostres dies.

L'Àngela no va poder evitar que una llàgrima rellisques per la seva galta. No s'ho podia creure. Però el vídeo no havia acabat. Aquest cop les imatges eren mes recents i ara la narradora era una dona.

"ja ho heu vist. Aquesta es tota la veritat del que ha passat i passarà. El meu deure i el de tota la meva família, no es difondre la veritat sobre aquesta llei, es rescatar els pocs records que encara queden del que va ser el mon una vegada. Aquets records son el contingut de les caixes de color sípia. Aquestes caixes estan per tot el mon, i encara es conserven perquè els que van difondre la llei, encara volen jugar com nens. Però nosaltres que? He? Encara hi ha molta gent que vol jugar com es feia abans, riure...

Ara mateix estic embarassada de 3 mesos i no puc seguir amb aquesta feina. La meva futura filla es diu Àngela, i amb l'ajut de la meva mare espero que pugui seguir amb aquest encàrrec per a la humanitat. El meu nom es Eva i soc part de la resistència "més que jocs de nens"."

-Aquella dona era la meva mare??-es va dir a si mateixa emocionada. Llavors va comprendre tot: les caixes, el comportament de la seva avia, perquè era tant diferent, la seva vida...

No va tardar res en engegar la càmera del canó, i en agafar llapis i paper. Es va enfocar a di mateixa amb el petit cartell a les mans. Al cartell deia " hola , bon dia, el meu nom es Àngela, i soc part de la resistència "més que jocs de nens"...