La venjança del foc

I part

Un altre cop li vibrava la butxaca, l'onzena. La tieta Elvira s'havia adonat que no hi era fa uns sis minuts, des d'aquell moment que no li havia parat de trucar. Com era lògic, no vaig respondre. Ja estava arribant al poble de Sälen. El bus anava força ràpid però igualment havia trigat unes 3 hores des de Nikkalouka. M'havia enlairat aquesta matinada des de Londres i el viatge havia durat cinc hores i cinc minuts. Tot per la meva curiositat, la meva tossudesa... Des de que tenia tretze anys... ja vaig començar a tenir aquest interes.

Des de que la meva memòria arriba he viscut amb la meva tieta, la tieta Elvira. Una dona simpàtica, alegre, però sense el do de poder mentir. La meva tieta va heretar una gran fortuna del pare del padrí del seu cosí, així que vivim en un barri de Londres, un dels més coneguts: Kensington, en una casa gegant, un casalot. Sempre he tingut tots els meus capritxos. Tinc tota la compta de la meva tieta a la meva disposició. Això explica la facilitat que m'ha suposat aquest viatge economicament.

Tornant al meu interes, quan vaig començar a ser gran em vaig adonar que em pertocaven uns pares. Però on eren? Li vaig fer tota mena de preguntes a la tieta Elvira i ella em va respondre que van tenir un accident quan jo era molt petit i que ara estaven amb Dèu. No li vaig poder treure res més llevat de la zona en que va passar. Per aixó estic aquí.

Al nord de Suècia.

-Nästa stopp : Kuba kallt, Vänligen hoppas att ni hade en bra resa .

Vaja, la meva parada.

Quan baixo del autobús una rafega d'aire calent m'acaricia la cara. és un dia asoleiat. Miro.

Davant meu s'esten una gran serralada de muntanyes plenes d'avets verds que es mouen amb el vent. En el cel hi han tant sols dos núvols. Dos núvols amb forma d'elefant...

Agafo la meva motxilla del terra i em giro cap al poble, que es situa davant meu.

S'embla un poble d'aquells de película..les cases petites i amb les teulades vermelles... però aquest no és el meu destí. Agafo la carretera per la qual he vingut i al primer tomb giro cap a la dreta i començo a pujar per un caminet que em puja a una muntanya. Quan arribo a dalt, puc veure, d'una banda, el poble, allà abaix, petit com una illa. Em giro. A l'altre costat hi tinc una immensa vall d'un color verd primerenc. Amb els ulls recorro la vall d'un costat a l'altre sense deixar-me cap detall. És una vall amb pocs arbres vells. Sembla que la vall estigui en creixement. Allà, a la dreta hi veig uns corbs al voltant d'uns avets trencats..., un camp ple de floretes i darrere uns arbustos hi puc veure dos cervols corrents però de seguida els perdo de vista. Segueixo mirant fins que... allò no serà pas una ermita? Està situada més amunt que la vall. A una de les muntanyes que la formen. Estaria bé anar-hi, em dic a mi mateix. Potser m'ajudarà a descobrir algun record del meu passat I m'hi podre allotjar...faré un bibac. Em poso la motxilla i... en marxa!