Una vida difícil

Començament

La meva vida és bastant productiva, si és que se'n pot dir així, gràcies a la meva vida passada vaig conèixer molta altra gent que es trobava a la mateixa situació que jo. He conegut al Pepe, que és com el xaman de la classe més baixa de la societat, o això crec. Té quasi noranta anys però sembla que en tingui vint. Sempre t'aconsella dels millors llocs per poder demanar menjar o diners i la majoría de vegades ho encerta.

Quan era petit tenia moltes qualitats, era llest, participatiu, espavilat... però el temps va anar passant i l'edat va anar afectant la meva personalitat i el meu físic va anar minvant cap a pitjor. Els meus pares van morir fa molt temps però ara ja no vull recordar-ho. Quan vaig fer els quinze anys i vaig acabar l'ESO no vaig voler continuar estudiant i em pensava que podria trobar feina i que sino com que els meus pares tenien diners tampoc passaria res i ara, ja tard, m'he adonat que les coses no són fàcils a la vida i que si vols aconseguir un objectiu has de lluitar per ell.

Jo a causa de la mort dels meus pares em vaig recloure en la solitud i ho vaig deixar tot. Estava deprimit i a l'atur, sense feina no podia anar enlloc i com que no em podia pagar el batxillerat o un màster, em vaig adonar que hauria d'haver seguit els consells dels meus pares i pensar en el futur.

Em vaig canviar de pis uns quants cops, concretament dos. La primera casa on vaig viure era la dels meus pares, al passeig de Gràcia i, com bé podeu entendre, no la podia pagar de cap de les maneres. Feia cent seixanta metres quadrats, cosa molt exagerada. Aquesta casa havia anat passant de generació en generació de la meva família de part de mare. Era una casa d'estil modernista amb els sostres força alts i amb moltes vidrieres, era molt lluminós i acollidor. Era un quart pis.

A sobre del nostre pis hi havia una petita vivenda, era el pis de la portera, feia uns seixanta metres quadrats, tot i que ara no ho recordo gaire bé. Ens el vàrem quedar perquè a cap dels altres veïns li interessava, així doncs teníem una casa d'uns dos-cents vint metres quadrats. El pis de la portera era un pis que el vam voler perquè el pare treballava de pintor i a casa no podia tenir cap lloc per treballar. Teníem llogat un petit taller i per no haver de gastar-nos tants diners amb el taller, el vam traslladar al pis de la portera.

La meva mare era banquera i gràcies a ella i al seu sou podíem mantenir la casa i podíem viure en bones condicions de vida. Els motius de les meves mudances són diferents. El primer cop em vaig canviar de casa perquè era molt gran per a una sola persona i ja no la podia pagar, així que vaig decidir canviar-me. Ara us estareu preguntant: Però fins a quina edat va estar vivint aquest tio amb els seus pares? Doncs sí, aquesta és la pregunta correcta. Ara me n'he adonat que quan era petit era un nen que estava molt consentit i, com que mai vaig aprendre a cuidar-me i a esforçar-me pel meu propi compte, vaig decidir quedar-me a viure a casa els meus pares fins que no trobés una bona feina que em permetés anar a viure jo sol.

Jo ja era major d'edat quan van morir els meus pares, concretament tenia vint-i-un anys i, com podeu entendre, podia viure sol perfectament gràcies a la bona i apreciada herència que m'havien deixat els meus progenitors.

En aquella època no tenia edat per tenir tants diners al meu poder i el consumisme em va posseir. Tota aquella fortuna va durar com una llesca de pa entre vint nens pobres de l'Àfrica. Vaig malgastar els diners i vaig haver de vendre'm la casa i el pis de la portera i me'n vaig anar a viure a un altre pis, més petit, però gens interessant i bastant fet pols. Vaig tornar a canviar. El problema era que els preus dels edificis havien augmentat i el meu pressupost havia disminuït a marxes forçades i per tant vaig haver de quedar-me un pis molt més petit, més petit que el pis de la portera de casa dels meus pares. En aquest pis m'hi vaig passar força temps. Tenia molt bons veïns. Al pis vaig poder aguantar molt més temps, ja que durant una temporada vaig trobar feina de dependent en una adrogueria. El negoci aguantava fins que va arribar un moment en el qual ja no va poder més i va haver de tancar.

Durant aquest temps vaig conèixer una noia molt maca que tenia un any menys que jo. Es deia Camila i tots dos ens en vam anar a viure al meu pis. Tenia els cabells castanys i llargs, eren llisos, tenia els ulls d'un color de caca d'oca que imposava i seduïa. No era gaire alta, li treia un cap, o potser mig, no ho sé. Sempre portava pantalons llargs. No suportava els curts.

La meva vida havia canviat gràcies a ella. Era la millor persona que he pogut conèixer mai. Com a totes les relacions vam passar bons i mals moments però tots importants per mi. El millor dia que vam passar junts va ser el primer dia que ens vam veure, una mirada, un sentiment de felicitat, un amor que va durar per sempre més. Era perfecte, encara que cregui que no existeix.

Dic era i no és. Era i no és.

Als cinc anys d'estar junts li van diagnosticar un càncer de pulmó que no va poder superar.

D'això ja en fa un any però encara no ho he passat pàgina i he entrat en una depressió molt profunda encara que em costi reconèixer-ho. Vaig perdre el pis i els diners. Vaig passar a viure al carrer, sí, em vaig convertir amb un sense sostre.