S'ha esfumat una campaneta

La campaneta de l'establiment sona tan bon punt obro la porta. Amb una ullada ràpida et descobreixo al nostre lloc de sempre, amb la teva tassa fumejant de sempre, la mirada perduda de sempre i, com sempre, els ulls se t'il·luminen quan em veus entrar. M'hi apropo, esquivant cambrers i gent que ve i va, s'aixeca o s'asseu a les taules. Veig una dona que passa pel meu costat, amb el rostre envermellit i els ulls inflats: acaba de tallar amb la seva parella, que tracta d'atrapar-la mentre llença unes monedes a la taula on eren. La dringadissa em treu del meu embadaliment i retorno a la meva ruta original. Em somrius quan m'assec davant teu, intentant fer el menys soroll possible amb la cadira per a no trencar l'ambient de la cafeteria. Flairo una olor que no és l'habitual, i és aleshores quan me n'adono que no estàs prenent el teu típic te: pel que es veu ara t'ha donat pel cafè. Que ja te n'has cansat, del teu suc de gespa? Arronses les espatlles, com restant-li importància a aquest canvi tan estrany. Jo tampoc hi dono més voltes i em giro una mica per a cridar l'atenció d'una d'aquestes personetes amb davantal que passegen com titelles ballant al so de les demandes dels clients. Demano un tros d'aquell pastís de maduixa que feia tant de goig quan l'he vist a l'aparador. Arrufes el nas. Des de quan no t'agraden les maduixes? Després penso que podria ser la nata, el que et fa fer aquest gest.

Et miro i em perdo en els teus ulls, els mateixos que em van captivar el dia que et vaig veure sortint de l'hospital, aquells ulls d'un Blau quasi impossible que només en tu poden ser reals. Baixo pel nas, pels pòmuls i, quan sóc a punt d'arribar als llavis, m'interrompen. És el cambrer, que em porta el pastís. Se'm queda mirant amb una cara desconcertant i tot seguit se'n va. «Que impertinent», et dic. Ni tan sols t'ha mirat. Fas girar els ulls, com si això et passés cada dia. Abaixo la mirada cap a la trista naduixa que reposa sobre el brioix d'un color Rosa bastant artificial. «A l'aparador tenia molt millor aspecte»—penso, i punxo el que creia una maduixa, que en resulta ser tan sols una meitat. Tot i que els teus llavis tinguin el mateix color que la maduixa, o millor dit, la maduixa tingui el color del teus llavis, tu no ets com aquest pastís. El teu rostre que m'atreviria a definir d'atemporal, em mira interrogant. Decididament, tu no ets com aquest pastís. Aquesta amalgama d'ingredients és efímera. Rius per sota el nas quan t'explico que el destí d'aquesta pasta és el meu estómac. Tu, en canvi, hi seràs sempre, aquí. Em pregunto si algun dia perdràs els clotets que se't formen quan somrius.

Ara que m'hi fixo, has anat a la perruqueria. Em dediques una mirada una mica sarcàstica, que fa que se m'escapi el riure. Al cap de poc estem tots dos rient. No paro de llençar-li mirades indiscretes, al teu cabell. Se'm fa diferent, però a la vegada molt proper. Faig una ullada al meu rellotge i m'esglaio només de veure que ràpid que passa el Temps. A base de parlar ens acabarem fent vells tots dos! Tot i que internament t'envejo perquè per a tu no sembla que t'afecti. Ets igual que ahir, que abans d'ahir i que fa dos anys. Que m'explicaràs algun dia el teu secret? Amb una riallada em dónes un cop de colze i insisteixes a recordar-me que me n'he d'anar. A vegades em sorprèn la facilitat amb la qual em manes, i acato amb un somriure les teves ordres.

Quan m'aixeco, noto que la mirada punxant d'uns quants parells d'ulls desapareixen de la meva esquena. Que no tenen res més a fer, aquests? Lentament m'acomiado de tu i surto per la porta, tornant a fer dringar la campaneta que avui anuncia un adéu, un fins demà, quan el seu so anunciï la meva arribada de nou.

Per què mai te'n vas abans que jo? Sempre et quedes a la cafeteria, xarrupant el teu te, ara cafè, incessablement, com si no te'n cansessis o ni tan sols et cremessis amb la beguda. Que hi vius, a la cafeteria? Tot rumiant, baixo el carrer fins arribar a l'hospital, on em reben amb un somriure, com sempre.

Avui per a tu he estrenat una samarreta nova. Fent camí cap a la cafeteria no puc reprimir els nervis sobre la teva reacció. T'agradarà? Espero que sí, a mi em fa molta il·lusió.

Per fi hi arribo i, exultant, obro la porta. Que estrany: se'ls haurà espatllat la campaneta? Segueix aquí, però no ha sonat. Recorro amb ulls inquiets la sala. On ets? Has canviat de taula? Pregunto al cambrer impertinent si t'ha vist. «Normalment duu un abric completament negre», li explico. Doncs no, no t'ha vist. On et pots haver ficat?

De cop i volta noto com si em caigués una galleda d'aigua glaçada. M'has abandonat? Tu, precisament? No pot ser.

Surto d'allà, ja que amb la meva exasperació només feia que atreure mirades inquietes. Me'n torno d'on he vingut, on l'infermera de sempre em rep amb el mateix somriure de sempre, tot i que no és el teu. «Tot bé?», pregunta com sempre. I amb un aixecament trist de comissures de llavis la tranquil·litzo, com sempre, tot i que avui fingeixo.

Avui la campaneta de l'establiment no ha sonat tan bon punt he obert la porta. Amb una ullada ràpida no t'he descobert al nostre lloc de sempre, amb la teva tassa fumejant de sempre, ara inexistent, la mirada perduda de sempre ni se t'han il·luminat els ulls quan m'has vist entrar.

Sense esma, quan passa la infermera li dono la meva fitxa:

Pacient: Alex Fernández Aranyó

Edat: 24

Data d'ingrés: 04/03/2016

Diagnòstic: Esquizofrènia indiferenciada

Símptomes: Al·lucinacions visuals, al·lucinacions auditives, deliri

Tractament a seguir: Clozapina, Risperidona, Olanzapina

Respon positivament al tractament.