La Júlia dels gats

M'acabo de despertar. Estic al poble. Pel sol fet d'estar envoltada de natura em llevo contenta. M'aixeco, estiro els llençols i obro la finestra perquè es ventili el llit. Al obrir-la noto una brisa suau amb olor fresca de muntanya. Aleshores observo tot el paisatge detingudament, quina meravella!

Al fons puc veure-hi dos cims, el Roc de l'Àguila i el Roc de la Figuera. Més a prop hi ha els nostres prats, amb tres eugues que pasturen i un fil elèctric que les envolta. Entremig dels prats i els horts de vora casa, hi ha un camp d'alfals del veí, per alimentar als seus conills. I ja a sota de casa hi ha l'hort, on hi vaig plantar unes quantes patates fa dos mesos i ara ja han florit. A l'esquerra veig el pare que està apilant la llenya i la teia per més tard encendre el foc i fer la botifarra i els rovellons que vam trobar ahir a la brasa.

Giro una mica el cap i quina sorpresa... les dues gatetes siameses juguen. La Xina i la Menina, com les estimo! Sabeu què? A mi m'agraden molt els animals, de gran he pensat en ser veterinària, però no n'estic segura, també podria ser mestra, o... en fi, millor que m'ho plantegi més endavant això. Ara per ara, no tinc obligacions, així que el millor que puc fer és esmorzar ràpid i anar a jugar amb la colla i les gatetes.

Baixo les escales corrents, la mare ja m'ha preparat l'esmorzar. El primer que faig es saltar-li als braços i donar-li un petonàs a la seva suau galta, tant suau com el pèl d'un gat! Això em recorda que havia baixat amb intenció d'esmorzar ràpid, per poder jugar el màxim de temps possible. Que hi farem, tinc set anys i és l'únic que m'importa!

Menjo una llesca de pa amb mantega del Cadí i sucre (és el que més m'agrada!), un rapat de nous i una tassa de llet amb quatre galetes. M'ho menjo tot molt ràpid i m'alço per portar la tassa i el plat a l'aigüera. La mare diu que mengi una altra torrada o un plàtan, que sinó tindré gana, ja que avui, diumenge, no es dina fins a les tres, almenys a Cal Magre, així s'ha fet sempre. Jo, tossuda, li dic que no en tinc ganes i marxo volant i cantant la cançó de la "Pipi Calzaslargas". Ahir a la nit en van fer un episodi molt divertit, com cada dissabte, en que sortia la Pipi anant amb barca i avui jo en vull fer una d'igual per baixar riu avall.

Quan surto al carrer vaig a dir bon dia al pare, li pregunto si ja ha portat la lleteta als gats, ell em mira i em diu que encara no i em pica l'ullet. Molt contenta, agafo el cassó de la llet i en tiro un rajolinet en un plat fondo, després m'afanyo però amb compte perquè no es vessi, deixo el plat a l'entrada de l'hort i faig el so característic "bssbssbssbssbss..." S'acosta la Xina molt ràpidament, de seguida treu la llengua amb uns pèls aspres, que semblen punxetes que miren cap enrere. Li agrada molt la llet, quan se l'acaba, dos gotes recorren els seus bigotis fins que arriben al final del trajecte d'on cauen lentament i xoquen contra el terra. En aquell moment la Xina em mira i amb cara de tendresa i miola. Jo l'abraço i tot seguit li grato a darrere l'orella. Miro a banda i banda, no veig pas la Menina, bssbssbssbssbss... no em deu haver sentit "bssbssbssbssbss" i tampoc rebo cap resposta, déu estar ocupada.

M'aixeco i vaig a Cal Poblador a buscar la Clàudia i el Martí, són els únics nens que viuen a Sant Joan durant tota la setmana, però com que avui és cap de setmana, també hi haurà l'Albert de Cal Ferrer, ells dos tenen vuit i deu anys, el més gran és el Martí, alt i moreno, molt fort, un dia va aixecar dos sacs de patates alhora, quan jo amb prou feines n'arrossego mig! La Clàudia en canvi és més aviat baixeta, però no gaire, bé estem en època de creixement i si mengem molta fruita i verdura diu la mare que serem molt altes.

Cal Ferrer és a baix de tot del poble, així que baixem corrents travessant el camp d'alfals, tot i que no ho hauríem de fer perquè deixem aixafat el menjar dels conills, però no té importància... som nens i pesem molt poquet, als conills no els hi farà res, a més a més són uns segons ben divertits.

Quan arribem a la cruïlla, una cosa terrible ens sobta a tots, tanco els ulls i els torno a obrir, segueix allà, estesa a terra, vaig corrent cap a ella i faig un crit... Menina! Deuen haver-la atropellat. La gateta no respon a les meves carícies. La Clàudia s'acosta i m'abraça, dos llàgrimes surten dels meus ulls i enceten una llarga estona plena de plors i pensaments. Com m'estimava la Menina, no la podré oblidar mai. Des d'aquell dia, els meus amics de Sant Joan em diuen la Júlia dels gats.