Sempre anava sola malgrat que encara era una nena. Tot i que se suposava que havia de ser feliç, tenia una mirada buida, com si ja no li importés res. Els seus cabells blancs curts i la seva pell pàl·lida com la llet remarcaven més l'expressió de buidor. S'apartava els cabells de la cara amb dos clips, un a cada costat. Eren clips amb una calavera i un llaç negre. El vestit també era fosc, com la nit mateixa. Tota ella era una antítesi: el blanc i el negre batallaven per veure qui guanyava. Dins seu, el bé i el mal lluitaven per veure qui regnaria dins d'aquell petit cos de nena.
Ella seguia passejant sola pel bosc cada nit, com una ànima en pena. No eren pocs els que l'havien confós amb un fantasma o un esperit. El cas és que es tractava d'una persona que mai havia conegut l'escalfor que causa l'amor. Una persona que havia patit moltíssim. Una persona que només vivia pels dies de pluja, per la tristesa, la desesperació, l'angoixa, la foscor. Una persona buida. I demanava ajuda. Volia sortir d'aquell camí sense sortida. Volia viure com una nena normal i corrent de la seva edat. Però ella no era normal. Ella havia nascut per ser diferent. Estava sola, no tenia ningú. Estava condemnada a vagar per sempre entre els arbres d'aquell bosc sense rebre ajuda de ningú. Estava condemnada a estar sola per sempre, a viure sola, a morir sola. Potser ella era la personificació de la mort. Per allà on passava, tot moria. Ella no volia ser així. I cada dia que passava, queia més en la desesperació.
"Si us plau, que algú m'ajudi".
YOU ARE READING
Miscel·lània
Short Story"Miscel·lània" és un recull d'escrits que expressen allò que penso i, de vegades, són una desconnexió del món on m'invento petites històries.
