"Ella està enredada en la seva constel·lació de pensaments, pensa que està perduda quan veu la lluna a mitges. Sospira al veure's per dins i comprovar que TOT està en ruïnes.
És una noia la qual se li donen fatal les altures i camina en direcció contraria a la qual la vida li indica que ha de anar. Però bueno, de fet, ella sempre ha trencat les rutines, les costums, els cors...
Abraça amb la lleu esperança de ser curada, però és al contrari: sempre és la que acaba curant. Acaba sent la cura quan ella és la ferida. I per això porta la mirada clavada on van a parar les estrelles, és a dir, al no res.
Ella és la gata que camina per els carrers de Girona, a la recerca d'un ronc en plena nit, buscant algun cotxe que la porti a veure de prop les seves pors.
Té un cosmos preciós dins les seves intencions i la metamorfosi fa temps que va deixar de cosir-li les ales. Avui camina amb el cap cot i amb les espatlles caigudes.
Amb la mirada no sé on, el somriure no sé com, i l'amor no sé quan.
A vegades penso que són producte d'un conjunt de tots aquests petits detalls, que dia a dia, passen desapercebuts. I que anys més tard, t'adones de que eren els que feien únic el moment i la teva vida.
I no sé per quina raó, motiu, o circumstància, la trobo sempre que tanco els ulls".
-A
