Contes d'abans d'anar a dormir

Estanydaurat-Part 1

Julis Mak acaba de complir dotze anys. Té els cabells foscos i els ulls castanys clar. No és d'estatura alta ni baixa per la seva edat, i ni pesa massa ni massa poc. En fi, no és ningú. No destaca en res a l'institut que ha començat aquest any, ni en el bon ni en el mal sentit de la paraula.

Avui els veurà per primer cop. Li canviaran la vida.

Capítol 1

Sona el teu despertador. T'incorpores i mires els nombres que brillen a la petita pantalla. Són les 7:14. Avui, dia 8 d'octubre de 2016, el Sol sortirà a les 8:14. D'aquí exactament una hora. I tu no t'ho pots perdre sota cap mena de concepte.

T'eixugues els cabells molls amb una tovallola daurada i et mires al mirall. No tens una constitució ni prima ni robusta, ni alta ni baixa. En això ets un de més, com en tantes altres coses.

Busques amb la vista el rellotge de polsera que has deixat sobre la pica del lavabo. Les 7:36. Encara tens temps; així que intentes pentinar-te els cabells, també daurats. Les arrels de colro marró desvelen que aquest no és el teu color natural; però t'havies de tenyir, era imperatiu. Com cada matí, t'inspecciones els ulls, de color mel. Arribes a la conclusió que estan bé. Potser una mica massa foscos, però de moment ja et fan el pes. El que no pots sofrir és la teva pell; és massa clara, et desespera. Desitges amb totes les teves forces despertar-te un dia d'aquests amb la pell de color daurat, encara sabent que és impossible. Potser de gran et fas un immens tatuatge d'aquest color; però encara no ets major d'edat, o sigui que no pots.

La teva mare et porta amb cotxe fins al tros de terreny que va comprar fa uns tres anys per satisfer la teva incipient addicció. Malgrat que seus al seu costat com a copilot ets incapaç de mirar-la sense sentir un odi i fàstic que no pots ocultar.

No t'agrada recordar l'incident que et va portar a sentir això cap a ella, el qual va ocórrer ja fa més d'un any; però no pots oblidar que va deixar que t'adormissis, un sol dia, abans de veure'ls. L'enrabiada que vas agafar en aquell moment va ser tristament memorable. Després de cridar-la i gairebé pegar-la et vas negar a moure't del mateix camp on us dirigiu ara mateix, i no vas anar a l'escola ni vas menjar o beure en tres dies. Al final et vas acabar desmaiant a causa de la deshidratació, i ella et va haver de portar inconscient al metge.

Després d'aquell episodi vas començar a anar al psicòleg cada tarda, a veure si existia alguna cura al teu problema. Òbviament, tu saps que no; malgrat que ells continuen intentant-ho. Mai te'n separaran.

A les 8:01 clavades arribeu, després d'uns quinze minuts de trajecte. T'enfiles a la torre que la teva mare va fer edificar al bell mig del terreny i controles la teva orientació amb la brúixola que portes sempre a la butxaca. Ara només et toca esperar.

Les 8:12, falten dos minuts.

Un minut.

Surt el Sol.

Capítol 2

La brillant bola de foc comença a elevar-se a poc a poc sortint de darrera els turons que us envolten. Els núvols adopten tons rosats i ataronjats, i els primers rajos de l'astre Rei llisquen per sobre cada arbre i cada casa, banyen amb la seva calidesa cadascun de les petites flors i animals que habiten els boscos del teu voltant. Però a tu tota aquesta bellesa t'és igual, no aconsegueix penetrar en el teu cor monocromàtic.

Enmig de la lluminositat de l'albada, apareix un ocell. És un ocell de tanta bellesa i magnificència que aplaca la resta del paisatge. I tu, com tants altres pobres esperits que han estat observant la fascinant escena, no en pots apartar la vista. És tan increïblement meravellós que no es pot descriure amb paraules; però els humans, amb la seva natural tossuderia a entendre i classificar tot el que els envolta, li hem posat un nom: Estanydaurat.

Després d'aquest primer en vénen d'altres, fins que tot fins on arriba la vista queda cobert de plomes llargues, sedoses i brillants, plomes enceses per un foc celestial. Els ocells dansen pel cel durant uns minuts, mentre dura aquell màgic instant en què ja no és de nit, però encara no ha començat el dia, i no tornaran a sortir fins quan ja no sigui de dia, però encara no de nit, al crepuscle.

Un cop a desaparegut l'últim d'ells, baixes les escales a poc a poc, com un zombie. Si per tu anés, et passaries tot el dia esperant fins tornar a veure'ls.

O els seguiries.

Aixeques la mirada fins a darrera el turó d'on sempre vénen i per on sempre desapareixen.

Corres entremig d'arbres i esbarzers que obstaculitzen la teva cursa incansable per arribar-hi. Hi vols arribar, hi has d'arribar.

-No!- crides quan la teva mare t'agafa per darrera -. No, no, no! Mare, mare, deixa'm!

Però la teva mare no cedeix, i saps que no ho farà. Ets el que s'estima més del món i mai et deixarà marxar, no li quedaria res, si ho fes.

Mentre torneu al cotxe a tu et baixen les llàgrimes per les galtes. No us dirigiu la paraula en tot el viatge.

De la resta del dia no val la pena parlar-ne; l'escola, el psicòleg i el crepuscle passen amb el màxim de normalitat amb què et poden passar a tu.

A la nit no pots dormir, no pares de fer voltes i més voltes en el llit. T'incorpores decidit: fugiràs de casa i els aniràs a trobar.

T'aixeques sense fer soroll per no despertar la teva mare, que descansa a l'habitació del costat, i poses tot el que creus que podràs necessitar a la teva maleta de l'escola: una llanterna, la brúixola, unes xocolatines que tenies guardades i roba de recanvi. A l'últim moment agafes el moneder de la teva mare amb la targeta de crèdit, no saps quants dies durarà el viatge, però estàs segur que necessitaràs comprar més menjar.

________________________

Hola a tot(e)s! Aquesta és una història una mica més llarga, Estanydaurat. A la primera part hi he posat el pròleg i els dos primers capítols. A la pròxima part posaré els últims dos capítols i l'epíleg, que és on hi ha més acció.

Espero que us agradi.

________________________

U·L

Frytze