Transistor trencat

Capitol 1: Despres

Vaig tencar la porta de fusta, al entrar, una sala fosca, pixelada per la foscor de la nit i la pobre visio dels meus ulls, casi tancats per el pes dels meus pensaments. Tinc dos portes, una brillant, que condueix a un passadís de llum i pau, la tinc devant meu, i al meu costat tinc una porta fosca, que em dirigeix a una sala petita, una sala que m'agrada anomenar-la casa. Una suau veu, de color vermell, em crida des de el passadís lluminós, m'anima a parlar amb ella, i ha explicar-l'hi que m'he trobat darrera de la porta de fusta per a on he entrat. Penso, i amb els ulls tencats em dirigeixo a la porta que em transporta a casa.

Al entrar en aquella casa, aquell espai que puc dir meu, sento pessigolles a les cames, aquella sensació de calma i emoció m'obliga a assentar-me, ho faig, aguanto el cap amb les mans, i els meus braços estan repenjats a les meves cames, em tapo els ulls, despres de pocs segons em destapo els ulls i em miro les mans, son vermelles, de sang, de la meva sang, em veig les venes i sento com una espina em puja per el pit, l'espina puja fins al coll, pero no m'arriba al cap.

El riure no para, i comencen a caure llàgrimes, fredes, pero cansades de esperar a que arribi el seu moment, cada dia en cauen unes de diferents, elles eren les següents.

Les llàgrimes comencen a caure, veig una finestra mig oberta, s'hi filtra llum, la tanco, em molesta, se que si la obre les claus a la porta de fusta poden caure, i no vui fer noves claus.

Quan ja no em queden llagrimes per aquell dia, caic, m'adormo, i desperto en un nou mon, a on soc menys persona que el que vaig ser ahir, encara no se perquè, pero cada dia que em llevo la veu que em crida per el passadís es diferent, de un color diferent, nomes he anat per el passadís dos vegades... Pero no se perquè, sempre trobo a faltar la meva sala, la sala fosca