PETITS RELATS

LA POR EM MATA

Caminem pels carrers de la ciutat, i tinc la sensació que tothom ens mira, que tothom sap el que hem fet i el que farem. "Imaginacions meves" em dic. I sí, només són això, imaginacions. Perquè, per sort, no ens poden llegir els pensaments; ja que si els vianants d'aquest passeig ho fessin, no se'ns acostaria ni tan sols un pobre gos.

Aquesta és la conseqüència de guardar un secret com el que retenim, un que intenta escapolir-se de les nostres boques a crits.

– Ja hem arribat- diu amb una veu ferma, segur d'ell mateix.- Preparada?

"Tinc por" penso, però no ho dic. Assenteixo amb el cap amb un moviment quasi imperceptible, més per convèncer-me que ho estic, que no pas per respondre a la seva pregunta.

Obre la porta d'aquell edifici vell i atrotinat, que ja fa temps que no està habitat. El segueixo dins d'una foscor densa que regna a l'interior de la casa. Ell marca el camí. Confio en aquest noi de tot cor i sé que estant al seu costat tot anirà bé i que ens en sortirem, si més no, això espero.

L'aire gèlid m'acarona la pell, provocant un calfred que em posa els pèls de punta, però llavors m'adono que no és per això que tinc la pell de gallina, sinó pel que tinc davant dels meus ulls. Una petita porta de ferro on hi ha enganxat un cartell que diu amb lletres ben grosses: NO PASSAR. Aparto la vista d'aquestes dues paraules, abans que em robin tota la força que he anat recopilant dins meu, i em fixo en el mànec de la porta del soterrani. Poso la mà a sobre, vacil·lo un moment. Ell m'agafa la mà que tinc lliure i me l'estreny suaument, cosa que em reconforta el suficient per empènyer el mànec cap endavant. Baixem per les escales que grinyolen sota els nostres peus, com si es queixessin de la nostra presència. A cada passa que faig em sento més dèbil i més aterrida, perquè el meu cos nota que a cada segon que passa s'acosta més el moment de la veritat. I no sóc l'única que ho nota, el meu estimat acompanyant també; a mesura que ens hem anant endinsant en l'antre, l'he vist més nerviós i els seus ulls han començat a reflectir una mirada estranya, una que mai abans havia vist en ell, una mirada que no puc desxfirar.

De sobte sentim un soroll, no un qualsevol, sentim el so de la veu de la persona, més ben dit, de la cosa que en aquets instants més temo. Se'm paralitza el cos, no em puc moure, la por em controla. Busco la mà d'ell en aquella negror, però no la localitzo.

– No et moguis d'aquí, vaig a veure si el trobo - m'enuncia en un xiuxiueig.

I em deixa sola. I m'espero, i m'espero, però no torna. M'arrauleixo en una cantonada amb l'esperança que em vindrà a buscar, que ja ho ha arreglat tot i que encara segueix amb vida. Passen hores, o dies, o setmanes, no ho sé, he perdut la noció del temps. Em fa pànic sortir a l'exterior, em fa pànic tornar a la vida quotidiana, sabent el que vaig fer i sabent que no he derrotat la meva gran por, sé que no me'n sortiré.

I llavors m'adono que m'ha abandonat, tan senzill com això. Ell sabia que si marxava just en aquell moment jo no podria seguir sense la seva companyia i suport, sabia que acabaria amb mi. I entenc per què ho ha fet, si simplement em volia morta, o ell tenia més temors dels que aparentava i no podia suportar-ho, o alguna raó inexplicable que mai descobriré.

L'única cosa que tinc prou forces per fer és plorar. Ploro fins que no tinc més llàgrimes perquè arrosseguin les meves penes amb elles. Les parpelles em pesen molt, aguanto desperta tot el que puc, però al final les meves forces cedeixen, i a poc a poc se'm van tancant els ulls. Qui sap, potser és l'últim cop que els tanco.