MARIE CHAMPFLEURY

Què sentiries si perdessis el que més estimes al món? Tanca els ulls i visualitza-ho. Cada record, cada instant robat al temps, que no s’atura, aquelles oportunitats que van marxar massa ràpid, aquells instants fugaços de felicitat que tantes vegades hem desaprofitat. I ara, digue’m, a qui has vist? A la teva mare, potser? O al teu pare? Al teu germà petit que tant estimes o a la teva germana gran, a la que no pares de repetir-li quant l’odies, però sense la que no podries viure. La teva millor amiga, el teu millor amic, el nen amb el que jugues al parc a les tardes, què passaria si mai els tornessis a veure? Ara ja pots obrir els ulls. Tancar-los tampoc em va servir de molt a mi quan tot va ocórrer.

És com si la mort m’evités, com si em tingués por. Crec que ho recordo com si hagués passat ahir, però ja ho diuen que tot allò que et marca la vida sempre es queda al cor. “Èlia, surt a fer el problema tres a la pissarra siusplau”. El meu col·legi sempre havia estat molt liberal, així que quan varen prohibir el català a les escoles, nosaltres seguíem fent-lo servir d’amagat. Uns cops a la porta. S’obre. La directora entra amb posat greu, “m’enporto l’Èlia de la classe, perdoni la interrupció”. Marxo amb ella, ja sabent que alguna cosa va malament. Els instants següents els tinc molt borrosos, però suposo que és el normal, amb tot el que va passar. “Seu”, em diu la directora; i jo l’obeeixo. Mai va ser una persona que anés amb molts miraments, i tot i que s’esforçava, va deixar-me anar la notícia de cop: “Ha esclatat una bomba”. Durant aquests últims dies, n’han esclatat força, les restes d’una guerra que sembla que mai acabi... però jo seguia sense entendre què tenia aquella de diferent, per quin motiu havia marxat de classe, per què em mirava d’aquella manera, com compadint-me. “Ha esclatat una bomba al costat de casa teva, i tot el barri ha quedat destrossat. No hi ha hagut supervivents.” El món va aturar-se. No sé quant temps va passar, potser uns instants? Em vaig aixecar, vaig donar-me la volta i vaig sortir corrents.”Èlia!”. Sabia que em perseguien, sabia que no estava bé el que estava fent, sabia que no havia de marxar així. Però no podia fer res més. Un  parell de cantonades abans d’on era casa meva, bé, d’on acostumava a ser-hi casa meva, començava a estendre’s un núvol de pols tan impressionant que amb prou feines podies veure’t els peus. Però jo seguia corrents, a cegues, no necessitava veure per saber per on anava, un impuls frenètic em conduïa cap al meu objectiu sense ni tan sols adonar-me’n, no pensava, no sentia, no veia. No era jo. Aquell dia, en aquell despatx, en companyia d’aquella directora que ni tan sols em coneixia personalment, vaig deixar de ser qui era. Aquell dia, em vaig perdre, per potser mai més retrobar-me.

Ningú va impedir-me apropar-me a les ruïnes, potser ni tan sols em van veure, tampoc m’ho vaig plantejar. La meva casa era bonica sabeu? Era gran, amb un jardí ple de margarides. Recordo com li agradava a la meva germana Berta tombar-se a prendre el sol. Aquell dia estava malalta, i s’havia quedat a casa, al llit. Ja mai més s’aixecaria. La meva família estava travessant un mal moment, el meu pare treballava a la Generalitat, però quan Franco va pujar al poder, el van fer fora. Va ser afortunat de no morir afusellat... la majoria dels seus companys no van tenir la mateixa sort. Aquells dies passava molt temps a casa, buscant treballs alternatius per tal de poder-nos mantenir... portava molts dies sense ni tan sols trepitjar el carrer. I la meva pobre mare... el meu germà petit, l’Erik, havia nascut feia només quatre mesos, i ella encara tenia la baixa per maternitat. Cada dia s’emportava el petit a fer una passejada, anaven al parc o al mercat. Però aquell dia no, ella havia de quedar-se a casa per cuidar la Berta. Eren tots a casa. I, sabeu què havia estat l’últim que els havia dit aquell matí abans de marxar a l’escola? Que eren la pitjor família del món, que no m’entenien, que odiava estar amb ells. Tot això per no deixar-me anar a fer un tomb a la sortida de l’escola, creien que era perillós amb tot el que estava passant. Ara ho veig tan estúpid. Aquelles paraules me les he estat repetint dia rere dia des del dia en què van morir. No hi ha dia que falli. Les sento al cap, quan dormo i quan estic desperta. Els hauria d’haver dit que els estimava. Els hauria d’haver donat les gràcies per tot el que feien per mi cada dia. Els hauria d’haver abraçat, fort, ben fort, ja que seria l’últim cop que ho faria. No deixeu mai paraules sense dir, el temps no espera a ningú.