DEREK (Català)

DEREK

El meu nom és Derek B. Hitler i els meus pares, tenen diners. El meu pare es diu Adolf Hitler no sé de què treballa, però ell és qui porta els diner a casa. La meva mare es diu Eva. La majoria de nens de la meva classe no saben triar entre la seva mare i el seu pare, jo, ho tinc molt clar, jo prefereixo el meu pare.

Quan he sortit de l'escola he anat cap a casa. Com que surto abans que els altres no tinc res a fer, així que, pel camí començo a pensar com es guanya la vida el meu pare. Si guanya molts diners, segur que treballa ajudant als qui més ho necessiten: de bomber, policia, metge, cirurgià, psicòleg, o altres opcions. Quan al meu pare li pregunto de que treballa, sempre em diu que no és el moment per parlar-ne, no sé perquè ho fa, així que avui li tornaré a preguntar.

A l'arribar a casa,no trobo el pare per enlloc.

-Que saps on és el pare?-dic amb un to bastant irritant a la Eva.

-Sí, però m'ha dit que no t'ho digui- diu d'una forma neguitosa.

Perquè m'hauria d'amagar la seva ubicació? Sempre he pogut saber on es troba el meu pare en tot moment, però avui, tot ha canviat.

Com que a mi no em posen deures, no tinc cap cosa per entretenir-me i com cada tarda, surto i em poso a passejar per la ciutat a planejar el meu futur, vull ser tan gran persona com el meu pare.

Avui hi ha núvols, el cel està molt gris. No hi ha, quasi bé, ningú pel carrer, fins i tot, crec que avui es podria gravar una pel·lícula de por, es podrien fer molts diners en aquest projecte.

Abans de començar a caminar, em paro, penso, i decideixo anar direcció al parc. Pel camí veig a nens de la meva classe i com de costum, no ens saludem, suposo que com que jo no faig cap esforç, ells tampoc, però perquè l'hauria de fer, els diners és l'única clau necessària per obtenir la felicitat absoluta.

Quan arribo al parc, no veig a ningú està totalment desert i penso en a la plaça del parlament, segur que allà hi ha algú que em pugui inspirar, entro dins del parlament em poso a inspeccionar al la gent, em fixo en l'home de seguretat però breument m'adono que allà hi ha algú que em sona... El meu pare.

L'escolto parlar amb un senyor i acabo deduint que és un polític important, candidat a les eleccions. No m'ho imaginava. Segueixo escoltant i de sobte sento dir al senyor que ja era hora que un nazi tan bo com el meu pare guanyés unes eleccions, em quedo perplex al sentir això. N'he sentit parlar bastant sobre això i no és que se'n parli molt bé.

Vaig corrent cap a casa i un cop allà planejo la meva reacció amb el pare quan torni a casa. Al cap d'una estona, ja ha arribat, entra directe per la porta, deixa les carpetes a sobre la taula de vidre i, amb el diari a la mà, es dirigeix cap al lavabo. Em canso d'esperar i agafo les claus de la bústia i ,per fer temps, agafo les cartes i pujo a l'habitació.

Allà és on llegeixo les cartes:

SECRETARI GENERAL/ Avui 12:30am Ei, Adolf ja ho tens preparat tot? Bé, que sàpigues que t'he deixat els 50 mil Reichsmark dins la bústia tal com em vas indicar. Hem d'acabar amb aquell centre social inhumà.

PATRIUSKA/ Ahir 11:42pm Em va agradar molt com em vas deixar ahir per la nit, truca'm quan vulguis si ho fas així de bé.

CENTRE SOCIAL BADEN/ Avui 8:16am Hola benvolgut candidat, ens faria molta il·lusió que ens donés la quantitat de diners que li vam demanar per poder impedir la conclusió del nostre centre social per a persones de la religió jueva.

A l'acabar de llegir aquestes cartes vaig comprendre que el meu pare era una persona molt dolenta i també sabia perfectament el que havia de fer. Vaig baixar les escales vaig deixar dissimuladament les cartes del meu pare a la taula, vaig agafar la jaqueta i vaig exculpar-me amb l'excusa de que anava a fer una volta. Vaig sortir de casa, vaig obrir la bústia i sense mirar que hi havia dins del sobre vaig marxar corrents direcció al centre social Baden. A l'arribar allà vaig explicar la situació sencera als voluntaris del centre, però ràpidament em van contradir dient-me que havia arribat tard i que el desallotjament es produiria aquella tarda. De sobte vaig tenir una gran idea:

-I si impedim el desallotjament? –vaig dir tot convençut davant aquella gentada- Si nosaltres ens mantenim aquí no poden enderrocar l'edifici ni fer fora a ningú, tots junts fem força! Vaig aconseguir convèncer a molta gent, sobretot la que de veritat necessitava el centre, la gent que no vaig convèncer se'n va anar. I tots junts ens vam quedar allà, vam construir una muralla amb les taules per si entraven a la força i quan ho vam tenir tot enllestit, vam esperar.

Mentrestant a fora, ja s'havien adonat que impedíem el desallotjament i pensaven en alguna alternativa. Un home gros va pensar en cremar l'edifici però immediatament un home el va contradir fent-lo callar i de sobte ja no van demanar més propostes.

Vam pensar que ja s'havien rendit i tothom em va agrair la meva feina i compassió fins que, vam començar a sentir una olor a cremat, tothom va tirar endavant el mur de taules però ens havien barrat el pas. Vam abraçar-nos, vam confessar, i va ser en aquell moment on vaig sentir que la veritable felicitat es troba en les persones i que la meva vida havia sigut una mentida.

Només els meus pares van saber que jo havia mort allà, era el més normal, mai no he tingut amics i vaig descobrir que la meva família em mantenia en secret. Mai ningú va saber que Derek Hitler va morir a l'incendi de l'edifici Reichstag.