L'estrella del destí

Un final i un inici

     Començava un nou dia, la llum travessava les finestres de les cases, era l'hora de començar altre cop amb les feines de cada dia. Lluna, una nena de cabells negres llisos i ulls daurats, es va despertar amb el nou dia, atrapada a la seva casa com sempre la tenien, doncs semblava que fer una sola passa fora era perillós, o això sempre li deien els adults amb els qui ella no estava gens d'acord. "No vagis al bosc, és perillós.", "t'atacaran els llops, no és un lloc on jugar.", "No pots sortir, ets una maga i has d'estar sempre en lloc segur." eren la mena de frases que els adults que la sobreprotegien li deien, sobreprotegint-la a tals extrems que la tenien tancada a casa sense donar ni llibertat a que jugués com qualsevol altre nen de la seva edat.

    Va mirar per la finestra, hi havia un grup de nens i nenes jugant a fora, però a pesar de viure en un poble petit no podia ni sortir quatre passes i jugar amb aquell grup, no coneixia ningú més que la seva mare, el seu pare i els adults que sempre vigilaven la casa per a que sa mare i ella no en posessin un peu fora. Va canviar el seu pijama per un vestit senzill i còmode, es va recollir el cabell en una cua, va calçar els seus peus amb unes botes, per aleshores sortir de l'habitació i anar a veure a sa mare, qui ja estava a la saleta llegint un llibre com acostumava a fer.

-Bon dia, reina, has dormit bé? -va preguntar sa mare

-Si, mama, però aquí tancada m'avorreixo molt... -responia la Lluna seient al costat de sa mare

-A veure com et puc ajudar... Vols que distregui als nois per que vagis al bosc a jugar amb els teus amics?

    Lluna va assentir a les paraules de sa mare, la única persona que no estava d'acord amb aquella sobreprotecció a la que les posaven a les dues, i la persona a qui la nena més estimava en el món. Així va ser que la dona va cridar l'atenció dels guardes i la nena va aprofitar per escapar-se per la finestra, corrent bosc enllà sense mirar enrere. No va tardar en trobar-se amb els seus amics, una mare llop i els seus cadells, els adults no entenien que els llops no eren tant terribles per a la petita, de fet cap animal semblava voler fer mal a la Lluna i tots la tractaven com a una més dels seus grups.

    Aquell dia van estar jugant a fet i amagar, van córrer per tot el bosc fins que van arribar al riu, on van parar a refrescar-se ja amb el sol marcant la meitat del temps diürn. La Lluna va mullar-se la cara per treure's la suor de sobre i es va estirar junt amb els llops, fins que va veure que un d'ells havia trobat un llibre trencat i, encuriosida, es va posar a llegir. Parlava d'una llegenda on un estel cauria del cel i cuidaria d'un heroi, però no va poder esbrinar res d'aquest ja que estava massa trencat.

    Com el temps va anar passant, la Lluna va veure que ja era hora de tornar, es va acomiadar dels seus amics tornant tot seguit en direcció al poble. Tot va canviar quan va notar olor a cremat i va arribar al poble: el foc s'alimentava de les cases. Sentia olor a cremat, a carn cremada, a mort, s'escoltaven crits per tot el poble, però ella només podia pensar en sa mare. No li va importar que algunes flames toquessin la seva pell i la cremessin, va córrer sense dubtes camí casa seva.

    Allí estava, enterrada entre parts de la casa, els cabells rissats negres de sa mare i els seus ulls marrons que normalment lluïen pulcritud ara estaven plens de pols i cremades per tota la pell.

-Per la nostre deesa que estàs bé. Agafa això i fes el viatge que sempre has desitjat. Però per a la teva pròpia protecció no ensenyis aquest medalló ni deixis que la resta sàpiguen que ets una maga.

    La mare li va donar un medalló amb el signe d'una estrella fugaç gravat a sobre.

-Però... mare... es més important salvar-te!!- dels seus ulls començaven a caure llàgrimes dolces i plenes de tristesa.

-Jo ja estic perduda, reina. Ets tu la que s'ha de salvar. Recorda anar amb compte i no fiar-te'n de ningú. A partir d'aquí faràs el teu propi viatge i crec que podràs viure aventures i fer amics. Ves-te'n abans de que et trobin, ves-te'n i viu la teva vida.

    La nena es va posar a corre sense mirar enredera mentre dels seus ulls fets de mel queien les llàgrimes emportades pel vent. Es va desfer la cua que portava deixant el seu cabell negre moure's i ballar amb el vent.

    Estava caminant descalça, ja que les botes se li van cremar, per un camí fet de terra i els seus peus estaven plens de ferides. Feia uns dies que no menjava ni bevia i estava a punt de caure del cansament, havia corregut sense ni tant sols parar a dormir. Just en aquell moment va aparèixer un carruatge, el qual es va parar al seu costat. Un home va sortir del carruatge i la va agafar just abans de que ella caigués a terra.