L'estrella del destí

El nou somni

     Hi havia moviment, en aquells moments la Lluna tenia els ulls tancats però començava a recuperar la consciència, només que no entenia el moviment que notava. Feia moviments petits, simulant estar dormida encara, intentant esbrinar on estava. Una espècie de banc còmode en un lloc en moviment, tenia una tela a sobre, semblava una jaqueta o quelcom per l'estil. No podia esbrinar més coses si seguia amb els ulls tancats, de manera que va obrir els ulls i va mirar al voltant. Era un carruatge en moviment, hi havia un home assegut a l'altra costat d'aquest que semblava estar mirant el paisatge, però en veure que la nena obria els ulls li va dirigir la paraula, aparentment preocupat.

-Estàs bé? Per què caminaves fins que t'has desmaiat? -va dir per aleshores escoltar com sonava la panxa de la nena i treure unes galetes que tenia guardades per menjar durant el viatge si li entrava la gana- Té, menja, sembla que fa dies que no ho fas...

     La Lluna no acabava d'estar convençuda, però tenia molta gana, així que va agafar les galetes i, cautelosa, va mossegar una. Estaven molt bones, i tenia molta gana, a la que se'n va adonar se les havia menjat totes. L'home va treure també una cantimplora de pell i li va oferir, ella no va dubtar aquest cop en beure i acabar-se l'aigua que aquesta contenia.

-Tranquil·la, quan entrem a la ciutat et puc oferir més menjar i aigua si vols, ara a sobre no en tinc. També cridaré un metge, tens algunes cremades i has estat caminant descalça, tens els peus plens de ferides... Em dic Albert Wíndester.

-Jo... Em dic Lluna... I... -va començar a parlar amb l'intenció d'explicar la situació, però en recordar el que havia passat no va poder evitar tornar a posar-se a plorar desconsolada. Ara era orfe, no tenia ni al pare ni a la mare, i tothom que coneixia havia mort juntament amb el poble on ella havia viscut tota la seva vida- Tots han mort... El poble estava en flames... I la meva mare... Em va dir que fugís, que visqués, no sé què va passar exactament...

     En el carruatge estava la nena plorant i el noble que l'acompanyava va treure un mocador, oferint-lo a la petita. El senyor de cabells castanys i ulls marrons no sabia molt bé com consolar a la petita, però mentre ho intentava van acabar arribant a les portes de la ciutat, i els ulls de la nena es van centrar en aquelles muralles mentre aconseguia parar de plorar pel moment.

-Si puc, enviaré alguns soldats a investigar el teu poble, m'hauràs de dir el nom d'aquest i miraré si podem esbrinar si hi ha hagut supervivents i el que hi va passar. Però, de moment, tractarem les teves ferides.

     Es van obrir les portes de la ciutat i la Lluna va poder veure un lloc que mai s'hauria imaginat. Els carrers eren plens de gent, hi havia un mercat i tothom estava molt animat, comprant i celebrant. Semblava que hi havia algun festival, el senyor li va explicar que, en efecte, estaven de celebració, el festival dels aventurers, més tard ja li preguntaria exactament què era aquest festival. Passant entre les persones dels carrers van acabar arribant a les portes del jardí d'una mansió, aquestes es van obrir i el carruatge va seguir el camí fins creuar el jardí i parar a la porta principal d'aquell edifici.

-Benvingut duc -van rebre'l els servents de la mansió al senyor que ja baixava del carruatge-

-Crideu al metge i acompanyeu la nena a una habitació -va dirigir-se als servents per després parlar-li a la Lluna- jo aniré després d'enllestir unes coses.

     En efecte, els servents van veure els peus ferits de la nena i la van agafar en braços per que no hagués de caminar. Va ser una dona la que ho va fer, amb uns cabells grisos per l'edat però ben ferme de manera que es notava acostumada a fer tot tipus de feines. La van dur a una habitació i la van seure en un sofà que hi havia, on li van indicar que esperés mentre arribava el metge.

     Al cap d'unes hores ja havien tractat les ferides de la Lluna i li havien donat roba neta, també l'havien ajudat a rentar-se ja que se li dificultava amb les ferides que tenia. La van deixar moure's per la mansió mentre el senyor de la casa estava ocupat, i això mateix va fer la Lluna. Però, passejant va veure un retrat que no va poder evitar quedar-se mirant. Era una jove de cabells castanys arrissats i ulls marrons, preciosa, però s'assemblava a la seva mare. L'única diferencia aparent era el color de cabell, aquella jove el tenia castany, però la forma del rostre, els ulls, la postura elegant...

-Era la meva filla -va dir l'home, el duc, que va veure-la contemplant el retrat- Ella em recordava a la meva germana, s'assemblaven molt, la meva germana tenia el cabell negre però a part d'això em semblaven idèntiques.

     La lluna va lligar caps, sembla que podien ser família. Si el que deia l'home era cert, era possible que fos el seu tiet, però en tal cas era millor que ell no ho sabés doncs aleshores sabria que ella era una maga, i això no l'interessava a la nena.

-Va morir ja fa uns anys, quan va complir els 18. Però va viure bé, com a mínim va morir fent el que li agradava, anar d'aventures...

-Anar d'aventures? En quin sentit? -va preguntar la Lluna amb els ulls brillant d'interés-

-Em recordes a la meva filla, també li brillaven els ulls així quan parlava de les seves aventures. Als 16 anys va fer l'examen per ser una aventurera del regne i va començar a treballar d'això mateix, i sempre que tornava m'explicava les aventures que havia viscut. Per desgràcia, l'últim cop que va sortir de viatge no va poder tornar.

     Van estar una estona parlant fins que van anar a sopar, on van seguir parlant del tema, però sobre tot la Lluna va arribar a una conclusió: volia convertir-se en una aventurera del regne, aquest era el seu nou somni.