Amb els ulls oberts

Obro els ulls i l'única cos que se és que es fosc. Per la finestra es pot veure com les faroles del carrer encenen els seu llum poc a poc, fent que una foscor densa es converteixi en un carrer amb suaus il·luminacions. Al cel s'hi poden veure milers d'estrelles que brillen formant constel·lacions que no se apreciar.

Poc a poc vaig recobrant el sentit. Al rellotge hi marquen les dotze de la nit, l'hora del pensador, així l'anomeno jo. És una hora en la qual em desperto sense motiu i penso, recapitulo dies, moments...

Si es tingués una visió perifèrica de mi molta gent es pensaria que sóc una estàtua, immòbil, pàl·lida, encara que amb ulls verds i cabells foscos. Molta gent ja em diu que sóc molt delicada, com una nina, i sempre segueixo les ordes d' algú, com una titella. Així que en cert sentit la meva vida no ha començat. És a dir, sóc viva, respiro, em moc, però és com si e meu cervell no hagués desenvolupat la funció de pensar per ell mateix. Si pregunteu per mi us diré que tinc tretze anys i que em dic Melissa. A l'escola sóc una alumne exemplar. Ara no em pregunteu pels amics ni pels amors, són un altre tema. Encara falten algunes hores per llevar-me així que acluco els ulls i descanso.

Ara sí, oficialment em llevo. Però em costen uns deu minuts aixecar-me del llit, encara així aconsegueixo esmorzar, llevar-me i evitar conversa amb els meus pares. Baixo i em dirigeixo cap a l'escola. Només el camí fins allí és perillós , els soroll, la gent, i el que odio més, el fum del tabac a la cara. A l'escola entro i acotxo el cap. Camino cap a l'aula i m'assec. Veig als meus companys al meu voltant mentres comença la classe. Al meu costat tinc l'Alicia, de totes les noies és la que em cau més bé. És una noia rossa d'ulls marrons i un somriure que et dona una confiança i reflecteix una veritat que ningú més té i és d'aquells que només et trobes un o dos cops a la vida. A les classes sempre parla amb mi i jo m'hi esforço de valent per contestar-la, i crec que de moment vaig pro bé, no sóc la típica noia que sempre contesta si o no, jo faig respostes llargues i coherents.

Al finalitzar les classes vaig cap a casa i pel camí em trobo un gos. Sembla ferit i famolenc i em mira amb uns ulls de mirada necessitada. Els animals no són el meu fort però el veig tant malament que el meu cor em comença a donar senyals de vida molt fortes, llavors se que aquest gos necessita la meva ajuda.

De camí cap la veterinària li vaig pensat un nom quan passant pel cantó d'un restaurant sento una flaira a arròs amb seps. Llavors em dic a mi mateixa, és dirà Rissotto.

Amb cura el deixo sobre la taula de la veterinària. Ella l'examina amb cura i desprès d'unes quantes mirades em diu que només té una pota trencada. Ella el banya i l'embena la pota amb molta cura. Ara que el veig millor és un gos totalment blanc amb només una petita taca marronosa baix l'orella esquerra. De seguida li agafo amor.

Entrar en Rissotto a casa és massa fàcil pel meu gust. Esperava que algú em vegués entrar a casa amb un gos però això demostra el poc interès per mi per part de la meva família. Ni la meva germana Cíntia em diu res quan em veu amb el gos, només gira cua i marxa. Ara que tinc un gos tindré que distribuir més el meu temps. Però ho faria tot per ell, crec que és l'única persona que em valora i m'estima.

Ja han passat tres setmanes i en Rissotto i jo ens hem fet molt bons amics, el trec a passejar , dorm al meu llit, i és molt afectuós amb mi i amb la Cíntia, la qual també li ha agafat amor. Només ella i jo sabem que un gos viu clandestinament a casa nostra.

Avui fa un temps esplèndid i un sol radiant així que he sortit a comprar menjar per al Rissotto. Quan entro dins una botiga de gossos i sento.

-Mel?

Em giro sobtadament, és l'Alicia.

-Mel que hi fas aquí, que tens un gos potser?- em pregunta tota emocionada.

-Sí, que el vols veure, vine, entra.

Ella s'acosta entusiasmada amb un somriure dels seus. Li ensenyo en Rissotto i de seguit és cauen bé. Desprès de jugar una estona s'ofereix voluntària per acompanyar-nos a casa, quan arribem li dono les gràcies i ella torna a casa seva. Des de llavors sempre el sortim a passejar-lo juntes.

Avui el cel està molt negre. Els núvols es posen en posició d'atac, això vol dir que plourà. Per sort he agafat el paraigües. Ara ens encaminem cap al parc, esperant-nos al semàfor veiem l'Alicia a l'altra banda, ella també s'espera i ens dedica un somriure. Esperant, una ventada d'aire gèlid em glaça i decideixo posar-me l'abric, solto en Rissotto i abans que em doni compte ja cor cap a l'Alicia quan de sobte passa un cotxe. Amb els meus propis ulls veig com un cotxe passa per sobre d'en Rissotto deixant-lo estès a terra sense vida. Quan el semàfor canvia de color corro cap a ell. L'Alicia també cor cap al ell. No puc més i quan arribo em poso a plorar. El miro i no m'ho crec, no puc parar d'abraçar-lo. Ja no es mou, es mort. Sortim de la carretera i encara ploro, les llàgrimes em baixen com una cascada per la cara. L'Alicia em mira amb cara de preocupació. La veig bé, em mira, es preocupa per mi. M'emociono, i és llavor que se que he de canviar, és llavors que se que encara em queden coses per fer, la vida encara no m'ha abandonat, a en Risotto si, pero nomes perque ell ja havia experimentat la sencacio de felicitat, perque havia viscut una vida plena i alegre, al meu costat. És llavors quan se que he de gaudir de la vida. És llavors que se que avui comença el primer dia de la resta de la meva vida.