un cor negre

1-Noms

Pujo les escales. Poso les claus al pany. Obro la porta. Sóc a casa altre cop. Em miro al mirall, obro la porta del meu quarto, i m'estiro al llit. Tanco els ulls. Em deixo perdre en els meus pensaments, en el present, el passat... y un futur. Aquí m'hi esforço més. Imagino, un núvol, un núvol gran, molt gran. És gris, i m'espanta.

Aterro al meu món altre cop. Obro els ulls, observo l'habitació y agafo el mòbil. Ningú m'ha dit res de moment, tot normal i tranquil. Bé tranquil, si no t'agrada pensar, pensar en els errors, els errors futurs, i els passats; pensar en la por, la por de tornar-te equivocar, de no comprendre el present, i de sentir la soledat. Si, soledat. Un dona gran molt gran, i sabia. A vegades t'ajuda, et recolza i et fa caminar. Però avui no, avui es un gran monstre negre que l'únic que fa es aïllar-me, aïllar-me del món, de la gent, dels amics y dels familiars. Si, la soledat, amor i odi. Ja no la vull. No vull estar sola. Vull aprendre a estar amb la gent, escoltar les seves anècdotes interessants, que els fan sentir vius, i escoltar els seus problemes, les seves dificultats, amors i desamors.

Fa dies que continuo pensant en la meva soledat, aquesta que ens fa únics a cadascú. Pensant en el meu destí, un propòsit, un servei, en un món que no comprenc ni comprendre mai. On, quà i quan?, em pregunto constantment. Perquè, perquè no. Mai, mai he viscut una flama tan intensa quan penso en algú, i al mateix temps una tristor tant profunda. Tenir la sort d'estar amb aquesta persona es només un somni impossible que no arribarà mai. Si em perdo en els meus pensaments, en els meus somnis, tu t'hi coles, ho pintes de colors m'ho passo bé, però obro els ulls, i se que no es cert, que no puc fer-hi res, però que tu tampoc hi pots fer res, que això ha estat un error, un error del destí, que enfadat amb mi, no vol un amor feliç per a mi, mes ven dit, no vol una amor. Hi dono voltes i voltes, sempre em passa, no vull, no vull que la persona equivocada em faci sentir així, que la persona que no admiro, em fascini, es posi en els meus pensaments, no hi te dret, ell no és perfecte no l'admiro.

Surto de l'habitació, estic sola a casa, no se què fer. Obro el portàtil, i busco pel·lícules que puguin expressar el que sento en aquest moments, si aquestes que ens fan mal tots,d' amor, d'amor no correspost. Però no em conformo amb una pel·lícula romàntica, a la meva vida, cap amor ha acabat bé cap ha estat correspost, no té sentit que hi hagi amor i la parella sigui feliç. Busco pel·lícules dramàtiques, vull plorar, no aguanto més aquest boicot que ha sentit el meu cor al llarg de la meva vida. En el fons, penso que es culpa meva, que no mereixo ser estimada, que no correspondre a ningú i que mai em correspondrà ningú. No puc més, la recerca de pel·lícules d'amor no correspost no ha funcionat, res m'ha convençut, quin fracàs. La gent que fa les pel·lícules romàntiques, estan més a la lluna que jo, i això em desespera encara més. M'estiro el llit, amb malencolia tanco els ulls, arronso les cames, i amb els braços les abraço tant fort com puc. Jo no havia desitjat enamorar-me, jo no desitjava res, només poder ser feliç.

Estava nerviosa, era hora de marxar, no sabia que fer. Em despedeixo, i em dirigeixo al metro. Ostres, recordo que no he pagat el que tenia que pagar abans de marxar del. Miro el rellotge. Es tard, si no m'afanyo perdré el tren. Miro indecisa l'estació, y decideixo tornar al bar per pagar la cervesa que m'havia begut. Torno a ser allà, enmig de desconeguts, y de dues cares no tan desconegudes, i saludo. Entre ells i ets tu, ens mirem. Estic nerviosa. No, he perdut el tren. En fi, entro a pagar.

No recordo ve com va anar, però vam acabar tornant junts. Cada vegada que hi penso, em pregunto perquè, perquè vas decidir tornar amb mi. Em sento estúpida pensant en tu quant ser que tu no ho fas, i que mai ho faràs i que tampoc ho vas fer.

Sí, recordo alguna cosa, des de aquell dia, tu no eres un desconegut. Ens miràvem, però mai ens dèiem res. Que era jo per a tu?

Vam coincidir per segona vagada, tu vas decidir venir amb mi aquest cop, no entenia perquè, ve de fet crec que si, està rodejat de desconeguts,no es agradable per ningú i el tren és fa dur algunes vegades. Saps, recordo com em miraves aquell dia, et brillaven els ulls.

Vaig decidir no oblidar el teu nom. Aquest va ser el meu primer gran error.