Avui, quan m'he aixecat, he mirat el sostre.
T'he observat una estona.
Mentre's l'obserbava, pensava.
Pensava amb tot allò que podia passar, que podia dir i que podia fer; que faria i que diria.Simplement, m'encantava imaginarme una vida, dia rere dia.
Pensava en l'ahir, en el meu passat, en com havia malgastat el temps fent o dient coses que no volia dir; però així mateix, una part de mi desitjava ser lliure i alliberar-se d'aquells barrots que no em deixaven respirar.
Em sentia atrapada.
El millor que podia fer era pensar, imaginar i observar.No em solia fer la pregunta a mi mateixa de si era feliç, perquè automàticament si duptes i et fas la pregunta, no ho ets, perquè quan ets feliç, no penses, simplement, vius.
Vius la vida que voldries i somies viure.La felicitat es un estat, i no ets concient, simplement, ets.
A mi m'agradava pensar, aixi que aquell matí em vaig fer la pregunta.
Vaig clucar els ulls uns segons.
Em vaig atrapar en l'obscuritat.Vaig morir aquell matí, vaig morir en l'oportunitat de ser feliç.
Ara ja no ho podia ser, tansols podia pensar.Mai més vaig poder obrir els ylls i mirar el sostre, i allò va ser el que em va fer infeliç.